La fal·lera d'etiquetar s'ha anar diluint fins a volatilitzar-se. Ara, l'exercici de moda, i no em refereixo a cap àmbit en concret, però a tots en general, és el de pontificar. El d'alliçonar o imposar un criteri a la majoria, hi hagi un argumentari ben vertebrat o s'entri amb calçador a còpia d'alçar més la veu que l'altre. Mediàticament, en tenim un exemple infatigable, com és la bipolaritat entre Messi i Cristiano per atribuir el regnat del futbol mundial. Defensors i detractors de cadascun porten el debat al seu terreny, segons convingui, per demostrar que el seu és el millor. I els que som elements passius del debat ho veiem amb perplexitat, sense saber exactament ni què s'analitza, ni en funció de què s'arriba a les conclusions en favor de l'un o de l'altre. Perquè, què és ser el millor? El que fa més gols, el que resol més partits, el que té més efectivitat de cara a gol, el que reparteix més assistències, el que condiciona més el joc de l'adversari, el que permet al seu equip guanyar més títols? Impossible de determinar sense caure embriagat per la subjectivitat, per la simpatia cap a un o l'altre, o als clubs als quals representen.

L'objectivitat té poca cabuda en el món de l'esport des del moment en què cada persona pot tenir, lícitament, una manera diferent de pair una etapa ciclista o un partit de qualsevol disciplina. A l'hora d'escollir el millor, el bàsquet sempre ha trobat una via propera a la neutralitat, com la valoració, el resultat de sumar els aspectes positius i restar-los els negatius. Lògicament, no és fidedigne al cent per cent –no s'hi inclouen intangibles, com ara accions d'ajuda defensives o d'activitat per canviar el ritme d'un duel–, però no hi ha marge per a la discrepància. La xifra és la que és al final de cada jornada –quan s'escull l'MVP d'una temporada, és una altra història i aquí sí que poden intervenir-hi més factors, com ara la trajectòria de l'equip–, sense concedir ni una escletxa a discussions insulses. Des de la present temporada en la lliga Endesa, i prenent l'exemple de l'Eurolliga, s'hi ha introduït un factor nou que, des del meu punt de vista, és distorsionador. Obligatòriament la millor valoració ha d'anar acompanyada de la victòria per ser considerada MVP. Si no és així, perd la nominació en favor del segon, o el tercer, si també ha perdut.

Si bé per norma general coincideix –la millor valoració i el triomf–, hi ha casos en què no. I és aquí on es genera la injustícia. Per què Akindele (Montakit) no va poder ser MVP de la jornada 5 en la lliga Endesa, després d'exhibir-se a la pista de l'Estudiantes (24 punts, 14 rebots i 35 de valoració)? Doncs, perquè el seu equip va perdre. Per la seva part, ho va ser Davis Bertans (Laboral Kutxa), que també va fer un excel·lent partit contra La Bruixa d'Or (19, 10 rebots i 28 de valoració), tot i que el +20 final deixa al descobert que possiblement no va ser tan determinant per als seus, com Akindele. I el mateix va passar en la segona jornada d'Eurolliga. Goudelock (Fenerbahçe) va ser escollit MVP amb 30 de valoració, gràcies a la victòria de l'equip turc a la pista del Turów; en canvi, no va tenir recompensa el partit immens de Marcus Williams a Lituània (31) perquè l'Estrella Roja va cedir per 83-81, a Klaipeda. Sense ell, els serbis ni tan sols haurien pogut aspirar a la victòria. Lògicament, els canvis són a fi de millorar i busquen penalitzar els que es dediquen a engreixar estadístiques en partits ja resolts, però en aquest cas s'ha posat una pinzellada addicional que, sense ser atribuïble a un factor subjectiu, pot arribar a desvirtuar una superba actuació simplement perquè el seu equip no l'ha acompanyat. No és just. O quina cara ens hauria quedat si Willy Hernangómez hagués fet la millor actuació històrica d'un jugador tan jove (20 anys i sis mesos) i el Sevilla hagués perdut? Doncs això.