La penúltima exhibició de Mireia Belmonte a les piscines ha provocat un allau d'elogis absolutament merescuts a la nedadora badalonina, que segueix acumulant un palmarès impressionant que l'està convertint en una de les millors esportistes catalanes de la història. A Mireia Belmonte li falta, però, un or en uns Jocs Olímpics o en un campionat del món en piscina olímpica i també un rècord mundial en piscina de 50 metres. No és cap retret, ella mateixa ho va reconèixer dilluns en el seu retorn a Catalunya amb les quatre medalles d'or que va guanyar a Doha (Qatar) penjades del coll. L'any vinent toca mundial en piscina gran a Kazan (Rússia) i el 2016, Jocs Olímpics a Rio de Janeiro. Completar el cercle, doncs, és al seu abast en un termini relativament curt.

Hi ha una cosa que s'ha dit i escrit sobre Mireia Belmonte aquests dies amb la qual no estic gens ni mica d'acord, i és que estigui sacrificant la seva joventut guanyant medalles a cabassos a les piscines d'arreu del món. La badalonina té 24 anys acabats de fer. L'any 2006 va ser campiona mundial júnior –justament a Rio de Janeiro– i des de llavors cada any ha pujat al podi en algun gran campionat –Jocs Olímpics, mundials en piscina llarga o curta i europeus en piscina llarga o curta–. Des dels 16 anys, doncs, que viu –per dir-ho d'alguna manera– dins les piscines. Hi viu, i des de fa uns anys també hi treballa. No dubto de la passió que Mireia Belmonte ha de sentir per la natació, però tampoc no tinc cap dubte que el que va començar sent un exercici per prescripció mèdica i es va convertir posteriorment en una activitat esportiva és ara la seva feina. Mireia Belmonte és nedadora professional com podria ser dissenyadora, periodista o treballar en una botiga. Treballa dur, molt dur, en els entrenaments, i es guanya bé la vida. A part de les beques estatals –ja sigui del CSD, el COE o la federació espanyola– o del seu club –UCAM Múrcia– i dels patrocinadors personals, totes aquestes medalles tenen recompensa econòmica. En el mundial de Doha, cada or tenia 7.000 dòlars de premi i el rècord del món es pagava a 15.000 dòlars. En la copa del món en piscina curta, l'or es pagava a 1.500 dòlars, la plata a 1.000 i el bronze, a 500, i els rècords mundials, 10.000 dòlars més. Mireia Belmonte va guanyar quatre ors i va fer dos rècords mundials a Doha i va guanyar tretze ors, quinze plates i dos bronzes i va fer dos rècords mundials en la copa del món. Només cal sumar.

Mireia Belmonte no sacrifica la seva joventut. Treballa nedant i es guanya bé la vida. I per poc intel·ligent que sigui, quan es retiri, podrà mirar el futur molt millor del que el veuen ara mateix molts joves de la seva edat amb feines en què reben sous menors del que es paga per una medalla d'or en una prova de la copa del món. Hem de gaudir amb els èxits dels nostres esportistes, però hem d'intentar no perdre la realitat de vista.