Fa una set­mana lamen­tava l'arbi­tra­ri­e­tat de la justícia espor­tiva i la impu­ni­tat de mani­fes­ta­ci­ons into­le­rants i tota­litàries als esta­dis. Set dies més tard, i mal­grat totes les decla­ra­ci­ons de bones inten­ci­ons i mani­fes­ta­ci­ons de fer­mesa, estem igual, o pit­jor. I, a fe de ser sin­cer, l'espe­rança que les mesu­res con­tra la violència que entren en vigor dilluns posin fi a l'odi és entre escassa i poca.

Diu­menge vam saber que el Madrid seria denun­ciat perquè en el par­tit con­tra el Celta s'insul­tava Messi, el Barça i Cata­lu­nya. Tres sub­jec­tes –juga­dor, equip i país– que esta­ven tan lluny de ser pre­sents al Ber­nabéu que la seva evo­cació només s'explica perquè hi ha ments malal­tis­ses. Per cert, els crits no van ser evi­dents per a Undi­ano, l'àrbi­tre que deu tenir el negoci de pis­ci­nes perquè s'hi llanci Cris­ti­ano Ronaldo (i aquest egòlatra trampós encara gua­nyarà la Pilota l'Or..., però aquest és un altre debat).

Insul­tar Messi, el Barça i Cata­lu­nya a 600 quilòmetres de distància quan jugues con­tra el Celta no és de psi­quiàtric. Seria una expli­cació massa benèvola. Però sepa­rem-ho. En el cas de Messi, és la impotència de no tenir el millor juga­dor de l'última dècada i haver-se de con­for­mar amb un suc­ce­dani que, a diferència de l'argentí –admi­rat i reco­ne­gut arreu–, fa aver­go­nyir tot­hom menys els fanàtics des­con­tro­lats de la casa blanca. El crit de “puta Barça” –més vell que anar a peu– es mou en paràmetres simi­lars. En canvi, el “puta Cata­lu­nya” –també ances­tral– és pur odi xenòfob con­tra un país, que es mani­festa al Ber­nabéu però també a un munt d'esta­dis més. I a les por­ta­des, pla­nes inte­ri­ors, arti­cles d'opinió i –més greu– edi­to­ri­als de pràcti­ca­ment tots els dia­ris que s'edi­ten a Madrid. I a les tertúlies de gai­rebé totes les tele­vi­si­ons d'abast espa­nyol, inclosa –into­le­ra­ble– la pública Tele­ma­drid. Dels dia­ris digi­tals i de Twit­ter, ni en par­lem.

Amb aquests ante­ce­dents, què voleu que cri­din al Ber­nabéu, quilòmetre zero de l'Espa­nya cas­te­llana neo­feu­dal, neo­co­lo­nial, neo­fa­lan­gista i tots els neo que se'ns acu­dei­xin? Però som-hi, enda­vant amb la denúncia, que iden­ti­fi­quin els que cri­da­ven. Que els mul­tin i que els facin pas­sar un reco­nei­xe­ment mèdic, que encara en sor­tirà un estudi psi­quiàtric de referència. Perquè el que no es pot tole­rar és la inci­tació a l'odi cap a un col·lec­tiu. I menys si no té cap relació amb l'esde­ve­ni­ment.

L'endemà vam saber que la LFP també denun­ciarà el Barça perquè a la grada del Camp Nou es va pro­fe­rir el mateix insult con­tra l'Espa­nyol que con­tra Cata­lu­nya a Madrid. Som-hi. Sense cap ànim de jus­ti­fi­car res, com a mínim aquí no estem tan malalts i tot queda inclòs en l'entorn del par­tit de fut­bol que s'està jugant. “Puta Espa­nyol” i “odio l'Espa­nyol”. Crits habi­tu­als durant dècades que ens hau­rem d'acos­tu­mar a evi­tar. Em sem­bla bé. Però denun­ciar el “musho Betis, musha mierda” que can­ta­ven a Valle­cas ja no és ben bé el mateix. Pot ser una expressió esca­tològica, però flir­teja amb la zona de la lli­ber­tat d'expressió. És una evidència que hi ha interes­sats a con­fon­dre mani­fes­ta­ci­ons d'odi amb la lli­ber­tat d'expressió. I no podem fer-hi segui­disme perquè ja sabem que rebran este­la­des i minuts 17:14.