D'aquí a un mes farà dos anys que Víctor Valdés va dir que se n'anava. Cobrava set milions d'euros l'any, havent-se'n rebaixat quatre, el 2009, per quedar-se; era considerat un dels millors porters del món, si no el que estava en millor forma, i encara li quedava un any i mig de contracte com a titular indiscutible.

En aquells moments, a un servidor li hauria agradat de poder llegir en alguna entrevista incisiva les raons d'una previsió de comiat tan a l'avançada i en el pic de l'èxit i de la fama. Cap reporter intrèpid, però, no va fer-la i vam haver de sospirar a saber-ho, com tantes notícies transcendents, a pilota passada.

Fa nou mesos, però, la història va torçar-se. El 26 de març, en el minut 18 d'un partit contra el Celta de Vigo, aturant una pilota no gaire complicada, va fer un mal gest, va trencar-se els lligaments encreuats anteriors drets i es va trobar abocat a una intervenció quirúrgica i a tot aquest temps, fins avui, per recuperar-se. Durant aquest període, també hauria estat bé de poder comptar amb la transcripció d'alguna conversa amb el jugador il·lustrada amb un selfie amb els contractes que se li esmunyien a Mònaco, a Liverpool o a Manchester, o amb la devaluació de l'empresa pròpia amb què gestiona els seus drets d'imatge. Sembla que Víctor Valdés se'n va anar tot sol a recuperar-se a Alemanya, que se li ha picat el caràcter i que se n'han ressentit les amistats i la família. També se sap que s'ha venut tot el patrimoni immobiliari de Gavà, incloent-hi la casa de dotze milions d'euros on residia, i que ha canviat tots els números de telèfon. La solitud que s'entreveu és tan interessant que l'esbombada por del porter davant del penal queda reduïda a una escena de pel·lícula discreta, perquè poder llegir entre les línies d'una conversa com s'ho fa un producte de l'alta exigència psicològica quan s'ha d'enfrontar a un penal comú ens podria ben servir d'alguna cosa.