El Barça d'avui és un restaurant on hauries de poder triar carta o menú. Si optes pel que suggereix el cuiner aquí i ara en l'opció més econòmica, menjaràs plats de batalla que només t'ompliran el pap. A preu rebaixat, no demanis grans experiències per al paladar. En canvi, i en teoria, la carta t'hauria d'obrir el ventall de possibilitats creades per satisfer el client més exigent, sota l'ambició d'erigir-te en la referència del sector de la restauració. Ara el xef es diu Luis Enrique, i malgrat que conegui la casa de fa anys i que sàpiga perfectament la personalitat definitòria de l'establiment, vol marcar distàncies i aplicar el seu segell, semblant al que el caracteritzava quan era un simple ajudant. Continua disposant de grans ingredients, d'una sensacional matèria primera, d'un sommelier per a la tria del vi adient com no el té ningú més en aquest món i de l'ambient tan únic i especial de sempre. Ara bé, si vénen els examinadors de les estrelles Michelin li trauran de cop tots aquells privilegis lliurats en els grans temps de glòria. Luis Enrique fa menús del dia i no se'ls prepara gaire, tira de veta i prou. De tant en tant, perquè no remuguin, posa algun toc diferencial en escena que, un cop engolit, no saps ben bé a què venia ni quina intenció portava, com això dels onze cambrers triats per a la cita del PSG.

Per pur plaer de trobar-se en aquest famós restaurant, la gent sembla disposada a l'elogi fàcil, a oblidar la crítica quan l'escenari s'assembla massa al viscut amb l'últim xef conegut, aquell bon home argentí que, al final, va tenir la valentia de reconèixer que no estava a l'altura exigida per tan peculiars fogons. En aquell cas, la clientela va trigar molts mesos a adonar-se'n, farta com quedava amb el fast food de la rutina diària, preparat sense cap gràcia. Mesos enrere, quan va arribar l'hora d'afrontar grans banquets i sopars de compromís, totes les carències dels cuiners van quedar exposades. D'acord, res no es tornarà a assemblar als temps de màxima glòria, però tampoc calia permetre una davallada tan evident per la poca traça de la nova direcció i els responsables contractats. Ara estem igual, poc més o menys, got mig ple per aquells que satisfan la gana amb el simple menú del dia, got mig buit entre la minoria –encara–, que considera la situació una còpia diferent de la vivència recent. Si exigeixes una mica i vols que els plats llueixin segons el prestigi de la casa, t'adones que només es manté fidel la gran tria d'ingredients, però ja no saben com cuinar-los ni com preparar un dinar memorable. La propaganda continua pregonant que el menú és fantàstic, però alguns ja ens ensumem que la carta falla i que no respondrà en els exàmens finals. Cap restaurant pot viure del record, és clar. Tot i així, hi ha cuiners i cuiners. I amb aquest ens costarà moltíssim gaudir de les seves creacions. Estarà cru, passat de sal, curt d'espècies o vés a saber. El cas és que no arribarà a l'excel·lència exigida i ens tornarem a quedar amb un pam de nas perquè la factura sortirà per un ull de la cara. Mentre no torni a canviar la direcció de l'establiment i s'atorgui a la casa un criteri clar, coherent amb la seva personalitat d'èxit, anem distraient l'espera, si em permeteu la metàfora, atipant-nos de pa.