No hi ha dubte que Messi sovint torna a ser Messi i que, per tant, continua sent un futbolista sensacional capaç de resoldre pràcticament tot sol els partits inventant una jugada de gol o exhibint la seva habilitat excepcional per conduir la pilota, fer-la passar per l'únic forat possible i col·locar-la en un lloc (a vegades, l'únic lloc) inaccessible per al porter. En aquest sentit, el partit contra l'Espanyol va ser paradigmàtic. El Barça era tot confusió, no sabia a què jugava i estava desbordat per un equip envalentit durant la primera part quan, just en el minut 45, el jugador argentí va marcar un gol inesperat i bellíssim amb una rosca que va fer que la pilota entrés molt ajustada quan feia l'efecte que havia de sortir a fora. Així Messi va començar a capgirar la situació. El segon gol, poc després de començar la segona part, també va ser impressionant. Amb un parell d'accions, doncs, Messi va capgirar el resultat, que, al final del partit, reflectia una golejada prou enganyosa. Això perquè, desmoralitzat pels gols de Messi, l'Espanyol es va enfonsar i el Barça va trobar espais que li van permetre marcar tres gols més (un dels quals també de Messi) sense arribar a convèncer plenament. Fa temps, de fet, que el Barça no convenç. I això en part és perquè costa saber a què juga en aquest procés de transformació incerta. El cas és que la dependència de Messi és tan gran que, quan no fa un bon partit i ni tan sols té un moment d'inspiració, el Barça naufraga. Ahir mateix va passar al camp del Getafe. I, en fi, el Madrid ja és a quatre punts.

El Barça ha perdut la seva preciosa identitat sense crear-ne cap de nova. De fet, el Barça actual a vegades pot fer pensar en una pel·lícula de Woody Allen de l'any 1983, Zelig, nom d'un home camaleó que, interpretat pel mateix actor i cineasta, es transforma en cada moment en aquells amb els quals es relaciona o en els que estan a prop seu. La pel·lícula, que es construeix com un fals documental amb la intervenció de diversos testimonis, segueix la vida imaginària de Zelig des de finals dels anys vint fins que se li perd la pista. El cas és que, sigui per empatia, que seria una manera amable de considerar-ho, per falta de personalitat o per ser acceptat, Zelig va canviant d'aparença i d'actitud adaptant-se a cada medi: al costat d'un gras, s'engreixa; a prop d'uns negres, la seva pell s'enfosqueix; quan s'acosta a un rabí jueu, li creix la barba, o vaja, enmig d'una concentració nazi, aixeca el braç. Sí, a vegades es pot pensar en Zelig veient el Barça, perquè un equip que havia estat tan creatiu, afinat i elegant pot ser capaç d'actuar d'una manera matussera, fins i tot buscant el xoc o almenys entrant-hi, quan juga amb equips semblants. El cas és que va mudant, es va adaptant a les circumstàncies intentant sobreviure, però sense definir un estil, cosa que havia distingit poderosament el Barça. Si Messi no hi intervé de manera significativa, l'equip està perdut, és incapaç de marcar, encara que xuti vint vegades, com ahir al camp del Getafe.

Diferentment, el Madrid, encara que es digui que s'ha convertit en un equip exquisit, continua sent el Madrid en tots els seus efectes. No ha perdut la identitat ni aquella capacitat de guanyar encara que jugui malament. Ni tampoc el favor o la complaença arbitral, malgrat que una afirmació així pugui semblar tòpica i, fins i tot, demagògica. També Cristiano Ronaldo continua sent Cristiano Ronaldo, de manera que també va marcar tres gols la setmana passada, però el primer va ser a conseqüència d'un penal que ell mateix va provocar llançant-se a la piscina. Un fals penal de manual que l'àrbitre Undiano Mallenco va xiular alegrement. Tot això només es pot contrarestar amb un Barça en plena forma. I no és el cas.