La pèrdua de la identitat

No hi ha dubte que Messi sovint torna a ser Messi i que, per tant, con­ti­nua sent un fut­bo­lista sen­sa­ci­o­nal capaç de resol­dre pràcti­ca­ment tot sol els par­tits inven­tant una jugada de gol o exhi­bint la seva habi­li­tat excep­ci­o­nal per con­duir la pilota, fer-la pas­sar per l'únic forat pos­si­ble i col·locar-la en un lloc (a vega­des, l'únic lloc) inac­ces­si­ble per al por­ter. En aquest sen­tit, el par­tit con­tra l'Espa­nyol va ser para­digmàtic. El Barça era tot con­fusió, no sabia a què jugava i estava des­bor­dat per un equip enva­len­tit durant la pri­mera part quan, just en el minut 45, el juga­dor argentí va mar­car un gol ines­pe­rat i bellíssim amb una rosca que va fer que la pilota entrés molt ajus­tada quan feia l'efecte que havia de sor­tir a fora. Així Messi va començar a cap­gi­rar la situ­ació. El segon gol, poc després de començar la segona part, també va ser impres­si­o­nant. Amb un parell d'acci­ons, doncs, Messi va cap­gi­rar el resul­tat, que, al final del par­tit, reflec­tia una gole­jada prou enga­nyosa. Això perquè, des­mo­ra­lit­zat pels gols de Messi, l'Espa­nyol es va enfon­sar i el Barça va tro­bar espais que li van per­me­tre mar­car tres gols més (un dels quals també de Messi) sense arri­bar a convèncer ple­na­ment. Fa temps, de fet, que el Barça no con­venç. I això en part és perquè costa saber a què juga en aquest procés de trans­for­mació incerta. El cas és que la dependència de Messi és tan gran que, quan no fa un bon par­tit i ni tan sols té un moment d'ins­pi­ració, el Barça nau­fraga. Ahir mateix va pas­sar al camp del Getafe. I, en fi, el Madrid ja és a qua­tre punts.

El Barça ha per­dut la seva pre­ci­osa iden­ti­tat sense crear-ne cap de nova. De fet, el Barça actual a vega­des pot fer pen­sar en una pel·lícula de Woody Allen de l'any 1983, Zelig, nom d'un home camaleó que, inter­pre­tat pel mateix actor i cine­asta, es trans­forma en cada moment en aquells amb els quals es rela­ci­ona o en els que estan a prop seu. La pel·lícula, que es cons­tru­eix com un fals docu­men­tal amb la inter­venció de diver­sos tes­ti­mo­nis, segueix la vida ima­ginària de Zelig des de finals dels anys vint fins que se li perd la pista. El cas és que, sigui per empa­tia, que seria una manera ama­ble de con­si­de­rar-ho, per falta de per­so­na­li­tat o per ser accep­tat, Zelig va can­vi­ant d'apa­rença i d'acti­tud adap­tant-se a cada medi: al cos­tat d'un gras, s'engreixa; a prop d'uns negres, la seva pell s'enfos­queix; quan s'acosta a un rabí jueu, li creix la barba, o vaja, enmig d'una con­cen­tració nazi, aixeca el braç. Sí, a vega­des es pot pen­sar en Zelig veient el Barça, perquè un equip que havia estat tan cre­a­tiu, afi­nat i ele­gant pot ser capaç d'actuar d'una manera matus­sera, fins i tot bus­cant el xoc o almenys entrant-hi, quan juga amb equips sem­blants. El cas és que va mudant, es va adap­tant a les cir­cumstàncies inten­tant sobre­viure, però sense defi­nir un estil, cosa que havia dis­tin­git pode­ro­sa­ment el Barça. Si Messi no hi intervé de manera sig­ni­fi­ca­tiva, l'equip està per­dut, és incapaç de mar­car, encara que xuti vint vega­des, com ahir al camp del Getafe.

Dife­rent­ment, el Madrid, encara que es digui que s'ha con­ver­tit en un equip exqui­sit, con­ti­nua sent el Madrid en tots els seus efec­tes. No ha per­dut la iden­ti­tat ni aque­lla capa­ci­tat de gua­nyar encara que jugui mala­ment. Ni tam­poc el favor o la com­plaença arbi­tral, mal­grat que una afir­mació així pugui sem­blar tòpica i, fins i tot, demagògica. També Cris­ti­ano Ronaldo con­ti­nua sent Cris­ti­ano Ronaldo, de manera que també va mar­car tres gols la set­mana pas­sada, però el pri­mer va ser a con­seqüència d'un penal que ell mateix va pro­vo­car llançant-se a la pis­cina. Un fals penal de manual que l'àrbi­tre Undi­ano Mallenco va xiu­lar ale­gre­ment. Tot això només es pot con­tra­res­tar amb un Barça en plena forma. I no és el cas.