Gent amoïnada

Empa­tar un par­tit a zero al camp d'un aspi­rant a res després de no haver jugat pre­ci­sa­ment a res, i que el direc­tor espor­tiu es queixi al final de l'horari (les qua­tre de la tarda), fa que sigui com­pren­si­ble que aquesta decla­ració pro­vo­qui desànim en l'afició, que s'hau­ria pogut arri­bar a empas­sar que el màxim exe­cu­tiu en matèria espor­tiva s'hagués quei­xat només a l'estat de la gespa, tot i que tam­poc,
vaja.

Hi ha par­tits en què el silenci és el millor estat per tran­si­tar pels minuts següents a la mala actu­ació, a no ser que s'abo­quin un seguit d'expli­ca­ci­ons que tran­quil·lit­zin el per­so­nal. No, Zubi parla de l'horari i Luis Enri­que es refe­reix a les nom­bro­ses oca­si­ons mal­ba­ra­ta­des. D'acord, no sabem tant de fut­bol com ells, que vénen d'esco­les sublims que són l'enveja de tot­hom, però hem vist tants par­tits o més que ells i, en el segon cas, sabem comp­tar.

De vega­des les parau­les són el pit­jor com­pany que pot acom­pa­nyar un fracàs. Estem acos­tu­mats a recla­mar-les, perquè pot­ser el que espe­rem és cert nivell. Entenc que fer par­lar el secre­tari tècnic de la pis­sarra de l'entre­na­dor podria ser l'ori­gen de molts pro­ble­mes. Exi­gir tant a Zubi al final del par­tit no ajuda a cal­mar els ànims i exposa massa la seva figura, sobre­tot si apa­reix per dei­xar anar excu­ses que són impròpies de la cate­go­ria de l'enti­tat. Què és això que un pes pesant parli de l'hora del par­tit, quan una set­mana després a l'estadi el Barça repe­tirà horari? Si us plau, una mica de dig­ni­tat, que parla en nom del Barça i el repre­senta. Senyors, gran­desa i dig­ni­tat.

Entenc que hi hagi gent que esti­gui amoïnada pel que està pas­sant al Barça, al camp i a fora, i perquè tot ple­gat no faci més que aca­bar acti­vant l'espurna que ho farà escla­tar tot. Crec que la gent del Barça per­do­na­ria resul­tats per bon fut­bol si en l'horitzó s'ensumés alguna cosa gran. No és que no li importi el resul­tat, però sí que el bon joc, les bones for­mes o unes tra­ces que mos­tres­sin la idea del que es vol fer, aju­da­rien a encai­xar una enso­pe­gada, perquè les enso­pe­ga­des exis­tei­xen en la vida i en el fut­bol. El que passa és que si quan es per­den punts el que deixa l'equip de Luis Enri­que és el solar que va aban­do­nar a Getafe no és d'estra­nyar que quinze jor­na­des després en la lliga les sos­pi­tes que el Barça no va enlloc tin­guin raó de ser.

Mal­grat l'amoïnament crei­xent, segur que hi haurà un moment en què es tocarà la tecla que ho endreçarà tot. Digues-li un reforç –si es pot aca­bar fit­xant–, un movi­ment al mig del camp, un canvi de peces al davant, un dibuix més con­so­li­dat... no ho sé, alguna tecla que ho endreçarà tot. Des­carto l'arri­bada de la millora en la clas­si­fi­cació com a con­seqüència de l'enso­pe­gada del rival, cosa que a alguns els pots exci­tar, però al cap i a la fi no serà més que una trem­pada efímera.

Digueu-me opti­mista, però és que no pre­veig una altra sor­tida que no sigui que el club millori al camp, ja que l'enti­tat es troba hipo­te­cada a curt ter­mini per la inversió que ha fet en el seu futur imme­diat, a què els resul­tats donin pau i esta­bi­li­tat.