Ni per llogar-hi cadires
els periquitos n'haurem vist de tots colors
Ho sento, però tot i el gol només vaig aguantar el primer temps. Em va semblar el partit dels despropòsits, de la desesperació, de la inoperància, del decaïment, de l'estultícia, del menfotisme, del... No voldria ser gaire cruel perquè un ja no sap si el problema té alguna solució. Si no hagués estat pel darrer minut, el toc d'alarma seria a hores d'ara extremadament estrident. Però, tot i no sentir-se res, la situació és la mateixa. L'anar tirant per la corda fluixa amb el convenciment que hi ha tres o quatre clubs que estant pitjor que el teu i que són els que t'acabaran salvant la vida. He fet tantes vegades aquesta afirmació que encara no entenc per què diumenge em vaig posar de tan mal trumfo. Ara, que tampoc m'hi van posar les declaracions de José Manuel Lara Bosch preveient la desaparició de l'Espanyol. Potser sí que un dia desapareixerà, però abans n'haurem vist de tots colors. La llista de clubs que van pel pedregar és prou llarga com perquè l'Espanyol hagi de ser el primer. Si més no, com que ell ja no té la majoria d'accions és difícil que s'emporti el club més enllà de l'Ebre quan s'esdevingui la independència d'aquest país. I si passa com en la lliga anglesa i compra el club algun maharaja d'aquests que els surten els calés per les orelles? No seria cap novetat, al contrari s'entraria en la voràgine en què està instal·lat el futbol mundial. Això que els socis són els veritables amos del club ja fa tants anys que ha passat a la història que ni els que es diuen històrics s'ho arriben a creuen.
Sincerament, el partit del Rayo me'l miraré de lluny, sobretot perquè no em vull perdre el primer partit de l'any vinent contra l'Eibar. Sobretot perquè és en clubs com aquest on es veu i es reflecteix l'enorme desigualtat que impera en el futbol. Són clubs que cada diumenge es pixen a la cara dels multimilionaris.