No ho suporto. Em fot molt nerviós. Us ho asse­guro. Sí, ja sé que treure la fulla estadística és la manera més objec­tiva de com­pa­rar dos espor­tis­tes. Però reduir el lle­gat de les lle­gen­des de l'NBA a això és treure-li tota la gràcia. Mara­dona és Mara­dona, no pels títols acon­se­guits. Mané Gar­rincha és l'ale­gria del poble per com dri­blava. I Messi és Mara­dona cada dia per la seva vora­ci­tat. Quants gols ha fet en la seva vida? I quina mit­jana tenia Mara­dona? Quan­tes vega­des va caure Pelé en fora de joc?...

Els regis­tres són el lle­gat empíric en el món de l'esport, essen­cial eina periodística i històrica. Però les grans figu­res dei­xen alguna cosa més. Quel­com que els números no recu­llen i que mos­tra exac­ta­ment què van repre­sen­tar. Els espor­tis­tes són moments de la nos­tra vida. Un culer debatrà si Messi és millor que Cruyff en funció del que sen­tia amb un i amb l'altre. No com­pa­rarà gols mar­cats o par­tits jugats. Com­pa­rarà sen­sa­ci­ons. El mateix em passa aquests dies amb el titu­lar sobre Kobe Bryant i el seu rècord de pun­tu­ació que supera el de Mic­hael Jor­dan. Par­tit atu­rat després d'un tir lliure i tota la para­fernàlia mediàtica donant l'èmfasi per­ti­nent al moment pro­ta­go­nit­zat per Bryant.

Estadísti­ca­ment, Kobe ni s'acosta a Jor­dan. Però no anem per aquí. Des de l'horari euro­peu, Jor­dan ha can­viat una gene­ració. Un seguit de nanos més o menys joves que ens vam posar el des­per­ta­dor o vam fer cafè a altes hores (cadascú s'ho mun­tava com podia) per veure'l jugar. I no ens va fallar mai. Esta­ves sol al sofà de casa, pen­sant: “Com aguanto jo des­pert fins al final?” I sem­pre pas­sava el mateix. “T'ima­gi­nes que m'ho arribo a per­dre?” I ho comen­ta­ves durant dies amb els com­panys de classe.

Ron Har­per, Mic­hael Jor­dan, Scot­tie Pip­pen, Den­nis Rod­man, Luc Lon­gley, amb Tony Kukoc i Steve Kerr espe­rant a tren­car el par­tit. Els Bulls del sisè Anell. Són noms que for­men part de la meva pre­a­do­lescència. I us asse­guro que no sóc un malalt de l'NBA i que amb prou fei­nes miro els resums del pre­sent. Però sí que sóc un mitòman. I com a tal, Mic­hael Jor­dan segueix mirant cap avall per mirar Kobe Bryant. I seguirà sent així. Per molt que una estadística vul­gui dir el con­trari. És la gran­desa de l'esport.

Sovint, a les nits, em costa dor­mir. Tinc insomni. I quan estic al llit fent vol­tes, de vega­des penso que és culpa del 23 dels Bulls. Em va mala­cos­tu­mar. Quan ell jugava, pas­sa­ven grans coses a altes hores de la mati­nada. I ara que no ho fa, el meu cos em demana que esperi des­pert, que pot­ser passa alguna cosa que merei­xerà ser recor­dada. Men­tre ho faig, agafo la tau­leta i reme­moro la cara de Stock­ton i Malone quan els va pis­par ell solet el sisè Anell a Utah. Amb 41 segons per aca­bar el par­tit, tres avall, va ano­tar de dos, va recu­pe­rar la pilota i va tor­nar a ano­tar. Moment ini­gua­la­ble. I ales­ho­res, ja puc dor­mir tran­quil.