No ho suporto. Em fot molt nerviós. Us ho asseguro. Sí, ja sé que treure la fulla estadística és la manera més objectiva de comparar dos esportistes. Però reduir el llegat de les llegendes de l'NBA a això és treure-li tota la gràcia. Maradona és Maradona, no pels títols aconseguits. Mané Garrincha és l'alegria del poble per com driblava. I Messi és Maradona cada dia per la seva voracitat. Quants gols ha fet en la seva vida? I quina mitjana tenia Maradona? Quantes vegades va caure Pelé en fora de joc?...

Els registres són el llegat empíric en el món de l'esport, essencial eina periodística i històrica. Però les grans figures deixen alguna cosa més. Quelcom que els números no recullen i que mostra exactament què van representar. Els esportistes són moments de la nostra vida. Un culer debatrà si Messi és millor que Cruyff en funció del que sentia amb un i amb l'altre. No compararà gols marcats o partits jugats. Compararà sensacions. El mateix em passa aquests dies amb el titular sobre Kobe Bryant i el seu rècord de puntuació que supera el de Michael Jordan. Partit aturat després d'un tir lliure i tota la parafernàlia mediàtica donant l'èmfasi pertinent al moment protagonitzat per Bryant.

Estadísticament, Kobe ni s'acosta a Jordan. Però no anem per aquí. Des de l'horari europeu, Jordan ha canviat una generació. Un seguit de nanos més o menys joves que ens vam posar el despertador o vam fer cafè a altes hores (cadascú s'ho muntava com podia) per veure'l jugar. I no ens va fallar mai. Estaves sol al sofà de casa, pensant: “Com aguanto jo despert fins al final?” I sempre passava el mateix. “T'imagines que m'ho arribo a perdre?” I ho comentaves durant dies amb els companys de classe.

Ron Harper, Michael Jordan, Scottie Pippen, Dennis Rodman, Luc Longley, amb Tony Kukoc i Steve Kerr esperant a trencar el partit. Els Bulls del sisè Anell. Són noms que formen part de la meva preadolescència. I us asseguro que no sóc un malalt de l'NBA i que amb prou feines miro els resums del present. Però sí que sóc un mitòman. I com a tal, Michael Jordan segueix mirant cap avall per mirar Kobe Bryant. I seguirà sent així. Per molt que una estadística vulgui dir el contrari. És la grandesa de l'esport.

Sovint, a les nits, em costa dormir. Tinc insomni. I quan estic al llit fent voltes, de vegades penso que és culpa del 23 dels Bulls. Em va malacostumar. Quan ell jugava, passaven grans coses a altes hores de la matinada. I ara que no ho fa, el meu cos em demana que esperi despert, que potser passa alguna cosa que mereixerà ser recordada. Mentre ho faig, agafo la tauleta i rememoro la cara de Stockton i Malone quan els va pispar ell solet el sisè Anell a Utah. Amb 41 segons per acabar el partit, tres avall, va anotar de dos, va recuperar la pilota i va tornar a anotar. Moment inigualable. I aleshores, ja puc dormir tranquil.