Involucions

La cosa ha anat més o menys així: es fitxa Luis Enri­que, guar­di­o­lista esquerp i atlètic que coneix el club –no com el Tata–, amb caràcter i mà de ferro, que és el que cal en aquesta plan­ti­lla saci­ada. I s'elo­gia el fit­xatge, l'ideal per revi­far el model sense trair-lo, i qui més qui menys diu que arriba un any tard i que aquest, aquest era l'home, i no aquell immo­bi­lista que a les vaques sagra­des els pre­fe­ria cui­nar un asado abans que entre­nar-les. I els fit­xat­ges i els juga­dors recu­pe­rats i les apos­tes de plan­ter, mig equip nou; bé, eh, saguers a banda. Sang fresca i, en els entre­na­ments, a mos­se­gar, sem­pre que algú expli­qui a Suárez que és només una manera de par­lar. Bé, bé. I l'equip enca­dena victòries, gole­ja­des i tot. Bé, Bravo, imba­tut, i Raki­tic, i fins i tot, oh, sor­presa, Mat­hieu. L'equip no és encara una màquina ben grei­xada, i juga a llam­bre­ga­des i s'estira més del que agra­da­ria als puris­tes de l'estil, com ja pas­sava amb el Tata i, abans, amb Tito. Però l'èmfasi recau en l'acti­tud. Les ganes de mos­se­gar, metàfora! Les bones sen­sa­ci­ons. Millors que a l'inici de l'any pas­sat, es diu. Falta joc, encara, però és el bon camí. I quin Ney­mar! I quin Messi, que ha tor­nat! Un de nou, rein­ven­tat, més assis­tent –encara– que gole­ja­dor. Només la rellis­cada con­tra el PSG. On, ai, no hi era Xavi. Perquè... què passa amb Xavi? Aviam si al final haurà de mar­xar a l'hivern. De des­a­graïts, el món n'és ple. Xavi, Xavi! Xavi és l'estil i la pausa que falta. Cal més Xavi. I Xavi torna. Con­tra el Gra­nada, el Rayo, l'Eibar. Xavi torna i juga bé. Xavi és Xavi. Però arriba el Ber­nabéu, on Luis Enri­que torna al pas­sat i posa vuit de deu juga­dors de camp que ja hi eren l'any pas­sat, i capi­tula amb errors del pas­sat. I el Celta, ai, i ai.

I el que abans era bona acti­tud, ara és sopor mor­tal. I l'entre­na­dor, que havia de tenir caràcter, ara es veu que en té massa, i que el treu a la sala de premsa, i això no pot ser. De què va aquest? I com es passa amb Piqué, i el Messi que marca menys però fa mar­car més és un pro­blema perquè juga massa lluny d'on fa mal; i l'equip es trenca, i la fe es trenca, i Raki­tic ja no és tan bo com sem­blava, ni Mat­hieu ni Bravo, i això de posar Suárez, killer pre­mium, a la banda, quina mena d'ocurrència és? Que no volíem rema­ta­dors?

Ara s'ha aca­bat la bonança que va por­tar l'entre­na­dor, i les apel·laci­ons a la reno­vació, de juga­dors i de joc, i la paciència tipus “ei, que fem un equip nou i això vol temps”. Ara, ben afi­lats, ja volen els gani­vets, com fa un any amb el Tata, i qual­se­vol prova és invo­lució i/o ocurrència denun­ci­a­ble, ni que ser­veixi per tom­bar el PSG i ser aplau­dit arreu menys a casa. Ara Luis Enri­que és un nuñista més i, el que és pit­jor, un resul­ta­dista, i va de llest i es pensa que en sap més que qual­se­vol, quan tot­hom sap que en aquest país d'entre­na­dors qual­se­vol podria entre­nar el Barça.

El que se m'escapa és com amb tants mili­ons d'acòlits del model en la versió subli­mada de Guar­di­ola i tants mili­ons de tècnics és tan difícil tro­bar-ne un que el pre­servi.