La cosa ha anat més o menys així: es fitxa Luis Enrique, guardiolista esquerp i atlètic que coneix el club –no com el Tata–, amb caràcter i mà de ferro, que és el que cal en aquesta plantilla saciada. I s'elogia el fitxatge, l'ideal per revifar el model sense trair-lo, i qui més qui menys diu que arriba un any tard i que aquest, aquest era l'home, i no aquell immobilista que a les vaques sagrades els preferia cuinar un asado abans que entrenar-les. I els fitxatges i els jugadors recuperats i les apostes de planter, mig equip nou; bé, eh, saguers a banda. Sang fresca i, en els entrenaments, a mossegar, sempre que algú expliqui a Suárez que és només una manera de parlar. Bé, bé. I l'equip encadena victòries, golejades i tot. Bé, Bravo, imbatut, i Rakitic, i fins i tot, oh, sorpresa, Mathieu. L'equip no és encara una màquina ben greixada, i juga a llambregades i s'estira més del que agradaria als puristes de l'estil, com ja passava amb el Tata i, abans, amb Tito. Però l'èmfasi recau en l'actitud. Les ganes de mossegar, metàfora! Les bones sensacions. Millors que a l'inici de l'any passat, es diu. Falta joc, encara, però és el bon camí. I quin Neymar! I quin Messi, que ha tornat! Un de nou, reinventat, més assistent –encara– que golejador. Només la relliscada contra el PSG. On, ai, no hi era Xavi. Perquè... què passa amb Xavi? Aviam si al final haurà de marxar a l'hivern. De desagraïts, el món n'és ple. Xavi, Xavi! Xavi és l'estil i la pausa que falta. Cal més Xavi. I Xavi torna. Contra el Granada, el Rayo, l'Eibar. Xavi torna i juga bé. Xavi és Xavi. Però arriba el Bernabéu, on Luis Enrique torna al passat i posa vuit de deu jugadors de camp que ja hi eren l'any passat, i capitula amb errors del passat. I el Celta, ai, i ai.

I el que abans era bona actitud, ara és sopor mortal. I l'entrenador, que havia de tenir caràcter, ara es veu que en té massa, i que el treu a la sala de premsa, i això no pot ser. De què va aquest? I com es passa amb Piqué, i el Messi que marca menys però fa marcar més és un problema perquè juga massa lluny d'on fa mal; i l'equip es trenca, i la fe es trenca, i Rakitic ja no és tan bo com semblava, ni Mathieu ni Bravo, i això de posar Suárez, killer premium, a la banda, quina mena d'ocurrència és? Que no volíem rematadors?

Ara s'ha acabat la bonança que va portar l'entrenador, i les apel·lacions a la renovació, de jugadors i de joc, i la paciència tipus “ei, que fem un equip nou i això vol temps”. Ara, ben afilats, ja volen els ganivets, com fa un any amb el Tata, i qualsevol prova és involució i/o ocurrència denunciable, ni que serveixi per tombar el PSG i ser aplaudit arreu menys a casa. Ara Luis Enrique és un nuñista més i, el que és pitjor, un resultadista, i va de llest i es pensa que en sap més que qualsevol, quan tothom sap que en aquest país d'entrenadors qualsevol podria entrenar el Barça.

El que se m'escapa és com amb tants milions d'acòlits del model en la versió sublimada de Guardiola i tants milions de tècnics és tan difícil trobar-ne un que el preservi.