Ja cansa qualificar de nostàlgics els que demanem un Barça acurat, sense exigir cap utopia, només coherència amb el model. No ens enlluerna el 5-0 de l'últim marcador, com si tot es reduís a l'aquí i ara. Aquells que insistim en les carències dels diversos responsables actuals, no ens passem la vida sospirant per temps que no tornaran ni som empedreïts somiatruites. Ans al contrari: esgrimim proves que la perfecció ha estat possible i, per tant, només volem que s'aprenguin amb humilitat les lliçons dels grans moments viscuts per procedir en conseqüència i col·locar definitivament el club allà on li toca. Un nivell tants cops i tants anys escàpol per diverses raons, la majoria, imputables a la mala direcció de presidències històriques que no sabien quin projecte aplicar, ni com resistir la pressió ni com arribar a bon port. Ara ja és més senzill tenint el model arrodonit i havent superat amb un èxit fantàstic les corresponents proves de càrrega. Qualificar els pocs analistes crítics de perfeccionistes és massa fàcil. L'etiqueta no passa de simple maniobra de distracció, enèsima cortina de fum. Observem l'aquí i l'ara per projectar la mirada cap endavant sense veure gens clar ni on som, ni on anem, ni cap on ens porten. Hem tingut, tots plegats, quatre anys per conèixer-los, per saber com actuen i com maniobren, per repassar la seva llista d'aportacions; i, convindreu, ja toca arribar a conclusions, que pel camí han desfet bona part de l'herència, s'han passat el mandat entre tribunals, enrenous i polèmiques, i no han sabut mantenir, tot i la formidable inversió realitzada, un equip de garanties situat al primer nivell competitiu d'Europa. No demanem perpetuació de pretèrites exageracions de glòria, ni se'ns acut exigir aquella barbaritat paradisíaca de guanyar, excel·lir i enlluernar el món. Però quedem-nos entre poc i massa. Ja no es venç, i una fantàstica generació de futbolistes pot començar el declivi sense haver alçat la quantitat de copes i títols que mereixia el seu enorme talent. Sent gràfics, Messi dóna per a més de tres Champions, i el seu destí era aquest si no s'hagués patinat en les últimes eleccions, ara ja es pot veure, oferint confiança de majoria absoluta a gestors que han demostrat amb escreix que no són mereixedors d'aquest tracte, directius i presidents que han quedat, un cop avaluats, molt per sota dels nivells exigibles quan parlem del Futbol Club Barcelona i la seva representació simbòlica.

I ara no es tracta ni de plorar, ni de tornar a les excuses de mal pagador, ni de buscar arguments inversemblants per justificar la davallada ni de mirar constantment el Real Madrid, dèries habituals quan el Barça s'embolcalla de mediocritat. Els anys gloriosos van deixar moltes lliçons que caldria aplicar de manera sistemàtica: quan treballes bé i ben portat, no calen justificacions. Si mirem endavant, només hi ha un problema: no sabem on ens porten. El passat ens importa ben poc, el present amoïna i l'esdevenidor fa patir, perquè estem just a les mans que estem. I ara, deixem-nos de romanços i de nostàlgies, afrontem tots plegats l'estricta anàlisi de l'evident realitat. Ni optimistes ni pessimistes: això fa temps que no va. Des que es va acabar la inèrcia, l'empenta del llegat.