El millor és que els teus siguin crítics, que t'aconsellin com millorar. No és que sigui dolent que Luis Enrique tingui caràcter, al contrari, és bo i aconsellable. El que no pot fer és ser aspre amb qui per professió són els portaveus del fer i desfer de l'esport a Catalunya i del Barça en concret que, cal recordar-ho, omple un setanta per cent de la informació esportiva. No es pot tirar pedres al seu terrat. Algú –ell no cal si no llegeix les crítiques–, l'hi hauria d'explicar. Per exemple, el seu psicòleg, que temps ha de tenir amb un equip ferreny i lluitador que no disminueix l'esforç en cap moment tot i sabent que no és, ara per ara, cap excel·lència.

No volem ser un Torres Dulce, un fiscal que fins ara seguia les directrius del PP, un altre fiscal o jutge espanyol que ha de plegar no perquè els catalans tinguem tot el dret a decidir, sinó perquè ha estat ofegat pels seus. Els aficionats som fiscals dolços del nostre equip. Del nostre club. L'estimem i per això el renyem, per això hi participem.

Som dolços fiscals i ens felicitem pel veredicte del jurat del Premi Manolo Vázquez Montalbán de periodisme esportiu atorgat a Tostão. Un jugador irrepetible, podríem dir que el primer fals 9 amb la selecció del Brasil de la dècada dels setanta, que ha enaltit el Barça celestial pel seu joc i ha fet justícia als que han fet aparèixer el Messi únic. És a dir, Xavi, Iniesta i Busquets. Tostão, des de la seva columna al diari paulista –una ciutat preciosa i activa que és com la Barcelona activa econòmica i creixent del Brasil–, ens incita a seguir en la via del planter, cas únic al món pels seus èxits, i a fitxar els complements que puguin potenciar més aquest jugador, fet home i futbolista gràcies al Barça. Una raó més per recordar –no a Messi i els seus, que sempre ho tenen present, sinó a algun directiu o tècnic que sembla que no ho entén– que el futbol és il·lusió, i que pocs jugadors han fet néixer tants somnis als aficionats com el nostre Messi.