És una afirmació repetida dir que el futbol, com molts altres esports, no és matemàtic. Per si ens n'havíem descuidat, el partit entre el Barça i el Còrdova ho va voler recordar. Sobretot per passar-ho pels morros a tots aquells que ja veien Pedro jubilat, Piqué perdut i Montoya inservible. Les matemàtiques s'expressen en uns termes absoluts que tot sovint s'apliquen en les lectures del futbol. Així, a còpia de fílies i fòbies, accentuades quan un equip té dubtes i marejos, com és el cas, es va veient i explicant el futbol.

Després del partit de copa del Rei contra l'Osca –sí, un 2a B, però els vuits gols s'han de marcar– em va cridar l'atenció que no s'obrís cap debat sobre la titularitat de Montoya. Bé, dir-ne debat és una caricaturització de la paraula mateixa. No obstant això, era com si es donés per fet que Montoya marxa i mira, va jugar perquè algú ho havia de fer. El fet era destacable, perquè la titularitat no va ser per a Douglas, com sí que havia ocorregut en el partit d'anada. Quan vaig veure que Luis Enrique convocava Montoya per dissabte vaig pensar: serà titular. I allà el tens, jugant els noranta minuts i, diuen els entesos, correctament. Ara no sé si s'obrirà cap debat. Sabem, però, que el Barça no ho tindrà gens fàcil per guanyar un títol aquesta temporada. Aquest equip té molts paral·lelismes amb el Barça post-dream team –quan ja tornava a estar arregladet, amb Robson o Van Gaal, i amb Luis Enrique de jugador, curiosament. Coneixem la maregassa que corre en l'entorn blaugrana, sabem que el moment actual fa ferum d'època voluble i gestió fràgil, i que l'entrenador tant pot ser el salvador com la víctima propiciatòria. Ho sabem perquè hem apreciat moltes vegades aquesta finíssima i crua ratlla al Camp Nou.

Tanmateix, bo i sabut tot això, em diverteix una cosa de no dir la capacitat de sorpresa de Luis Enrique a la banqueta i fins a quin punt descol·loca i desmunta alguns analistes pontificadors. El mateix coratge que gasta per asseure tres mesos Montoya, l'aplica per posar-lo de titular en la lliga quan ningú hi pensava. Quina mania d'aplicar estructures pètries, inamovibles a les coses, per explicar la realitat. I també el futbol. Etiquetem un futbolista –Montoya, inservible; Piqué, perdut; Pedro, jubilat– i ja no cal pensar-hi més. Per sort, la realitat, caparruda i mesella, troba esquerdes per on escolar-se.

La falta d'imaginació tant condueix a la inacció com a no esperar res de la realitat. Només porta a veure una foto finish idèntica i eterna. Hi ha tàctica, combinacions, dibuixos, quadres de rendiment... Però, per sort, el futbol no són matemàtiques. Potser perquè qui hi juga no és encara un robot. I gràcies a això, tampoc en el futbol existeix el sostre, perquè poden aparèixer, molt de tant en tant, portents creatius com Messi. L'últim gol del partit és una delícia i n'és l'enèsima demostració.