Ell, a Disneyland

Luis Enri­que ha tras­lla­dat a l'opinió pública un estat enve­ja­ble, perquè diu que ser al Barça és com tor­nar a casa, com ser a Dis­ney­land. Això donarà joc, i per molt de temps: Dis­ney­land, un paradís idíl·lic i al mateix temps irreal.

El Barça va gua­nyar 5-0 el dar­rer par­tit de l'any i ningú diria que aquesta victòria hagi ale­grat el decai­gut ànim culer, cosa que fa pen­sar, sos­pi­tar, que tor­nem a aquells peri­llo­sos anys en què al tem­ple no només agra­den les victòries, sinó del mate­rial de què estan fetes. Sí, Luis Enri­que d'això en sap una mica, perquè en l'època de Bobby Rob­son es dis­cu­tia tot, fins i tot la manera com l'equip blau­grana gua­nyava, mal­grat que fos gole­jant el rival. Estem de tor­nada res­pecte d'aquells temps. És ben cert que a la família culer, del morro fi, li agrada que el seu equip jugui bé, què dic bé, que sigui sublim en cada par­tit, men­tre que entre el públic també hi ha una bar­reja d'afi­ci­o­nats que valo­ren per sobre de tot la victòria, ja que ente­nen que és a par­tir d'aquesta que es gua­nya con­fiança, que no es cau en la dinàmica de la tensió i coses
així.

Els afi­ci­o­nats blau­grana també saben que a can Barça l'èxit en una com­pe­tició pocs cops ha arri­bat acom­pa­nyat d'un fut­bol sense per­so­na­li­tat, sense esma, sense caràcter, sense bri­llan­tor, sense res que faci des­per­tar pas­si­ons a la gra­de­ria, i és per això que aquest estat d'amoïnament difícil­ment des­a­pa­rei­xerà de la gra­de­ria men­tre l'oferta fut­bolística es man­tin­gui en el to dels dar­rers par­tits. Mirin, si no, escol­tin, si no, el dar­rer 5-0. Què sen­ten? Sí, res, poca trem­pera. No agrada com juga el Barça i el culer mitjà, que de vega­des peca de ser massa modest, fins i tot devia pen­sar que el rival de dis­sabte no merei­xia l'exces­siu càstig que es va endur per com va anar el par­tit.

S'esgota el 2014 i, mal­grat que entenc que Luis Enri­que pugui sen­tir-se com a Dis­ney­land, perquè molts ens sen­tiríem igual en el mateix càrrec, també per­cebo que el per­so­nal con­tem­pla l'any fut­bolístic i el veu com una pèrdua de temps, perquè no hi ha res amb què que­dar-se com a mos­tra d'un ins­tant de joia.

Fa tot just un any, el Barça també sal­vava els mobles a Getafe amb una victòria ampla però estra­nya (2-5), que només va fer que atu­rar les crítiques con­tra el joc de l'equip abans d'ini­ciar les vacan­ces de Nadal i arren­car un 2014 en què les coses van anar empit­jo­rant fins a arri­bar al febrer, quan els avan­tat­ges van que­dar neu­tra­lit­zats. Amb Luis Enri­que, el Barça ja va dila­pi­dar l'avan­tatge set­ma­nes enrere –va arri­bar a per­dre deu punts res­pecte del Madrid–, quan gau­dia del lide­ratge.

Punt final a aquest 2014, en què pri­mer el Barça de Mar­tino no va escriure res d'història que mereixi ser recor­dada, ja que va ser incapaç d'enco­rat­jar els seus homes en el deci­siu Barça-Atlético de Madrid. Tam­poc ha escrit gaire història que val­gui la pena revi­sar Luis Enri­que, men­tre que davant els fulls en blanc del 2015, a un li queda la il·lusió que s'ompli de grans ges­tes, mal­grat que aquest fut­bol con­vida poc o gens a somiar.