El degoteig de clubs abocats al precipici, víctimes dels seus propis excessos, ha resultat incessant els últims anys. Entitats que havien residit, de forma més o menys prolongada, entre l'elit europea i que no van tenir cap més remei que abaixar la persiana davant tanta vermellor en els balanços. Aquí a prop, a Girona, en tenim un cas prou eloqüent, com la situació que va viure Siena encara no fa mig any.

El penúltim cas es va viure també a Itàlia, a la plana entre el golf de Venècia i els Alps. En una localitat que, si es visita durant el primer cap de setmana de juny, és probable que un s'hi trobi un scout NBA o algun director esportiu fent un cafè a la plaça del Signori, en l'Eurocamp. Una localitat de poc més de 80.000 habitants que té el bàsquet com un segell propi, com un element intrínsec a la seva idiosincràsia i que, després de veure Kukoc, Edney, Siskauskas, Bargnani o Langdon –per citar-ne alguns, i sense oblidar-nos de Messina o D'Antoni–, es van quedar orfes de sustentació econòmica quan Benetton va decidir al final del curs 2011/12 tancar l'aixeta. En menys d'una dècada, l'equip de Treviso va passar de disputar la final de l'Eurolliga –al Sant Jordi, i contra el Barça de Pesic– a volatilitzar-se, a caure en l'oblit. O això era el que semblava. Però l'arrelament al teixit associatiu de la ciutat era fort i un moviment ciutadà liderat per exjugadors va treballar a fons perquè la flama no s'apagués definitivament. No tot van ser flors i violes i la voluntat de mantenir-se als despatxos a la Serie A va trobar-se amb l'oposició frontal tant de la Lega com de la federació italiana. Un cop de porta de càstig i que va obligar l'equip a competir el curs següent en categoria provincial, a les catacumbes.

Lluny de desanimar-se, el nou club de Treviso va destinar aquella temporada a teixir uns fonaments sòlids per garantir la viabilitat del club. Es va crear un consorci d'empreses locals –ja n'acumulen 66–, que apadrinen el projecte. Un projecte que va rebre un impuls doble l'estiu del 2013. Per una banda, la invitació per competir a la quarta categoria, ja d'àmbit nacional; per l'altra, la vinculació de De'Longhi, situat a Treviso mateix i que va acceptar exercir de patrocinador principal. Tot i jugar els partits a PalaCicogna di Ponzano, el públic responia i el miler d'aficionats era l'entrada habitual del Treviso, quart a la fase regular i eliminat a quarts del play-off contra l'Udine. En paral·lel, el club s'estructurava, amb il·lustres exjugadors a la cúpula esportiva. És el cas de Ricardo Pittis, o d'Andrea Gracis, ara el director esportiu.

L'entusiasme al carrer va encomanar-se en el club que, si bé sempre ha propagat el discurs de la prudència i del piano, piano com a full de ruta, va optar per pujar als despatxos i adquirir la plaça a Plata del BNB Corato. La idea és la de tornar a treure el cap i fugir del purgatori. L'entitat sota el nom d'Univers Treviso Basket, i propietat al cent per cent del consorci, ha fet passos cap endavant. Ha signat un tècnic de prestigi a Itàlia, com és Stefano Pillastrini; ha confeccionat una plantilla jove (22,5 anys de mitjana) amb americans tendres i ha tornat al Palaverde, escenari de nits glorioses del desaparegut Benetton. I l'excel·lent arrencada de curs només ha fet que atiar la fal·lera a la ciutat, amb partits amb pics de 4.000 aficionats. A dia d'avui, el Treviso és segon a Plata, amb el mateix balanç que el líder, el Ravenna (10-3). N'hi ha que somien competir el curs que ve a Or, l'avantsala de la Lega, però és vital no perdre el món de vista perquè el camí de pujada és tortuós, i el de baixada, immediat. La serenitat resulta imprescindible a l'hora d'enfocar el futur. Qui sap si un altre cop els espera l'èxit, però no serà en verd com abans, sinó en blanc i blau, els colors de sempre de la ciutat. I ara, els del nou club.