Tot i les crítiques i el mal humor pel joc tan pobre que fa l'equip no m'he cansat de dir, i ho repeteixo una vegada més, que aquest any l'Espanyol no passarà angúnia. I prou. Sobretot si no es fan volar coloms. La victòria al camp del Rayo va ser com fer cagar el tió sense tenir fe. El cas és que ajudarà a passar aquests dies de parèntesi futbolístic. Falten tres partits per acabar la primera volta i l'Espanyol n'haurà de jugar dos a casa contra l'Eibar i el Celta, i un a fora contra el Madrid. Tal com estan les coses i amb la moral reforçada es pot acabar fent una primera volta digníssima. Els dos partits de casa són importants. D'aquells que es juguen contra rivals directes als quals no pots donar gens d'aire perquè te'ls pots trobar a final de lliga amb l'aigua al coll i jugant-se les garrofes de la permanència com tu. Precisament, ni que sigui per casualitat Eibar i Celta van frec a frec amb l'Espanyol a la classificació amb vint minuts cadascun. Del partit al Bernabéu no val la pena parlar-ne. Ben mirat fins ara el balanç de l'Espanyol no és tan dolent com algú ens vol fer creure. A casa s'ha perdut un partit, se n'han empatat tres i guanyat quatre. Un balanç prou correcte que molts altres equips ja voldrien. A fora ha sigut un pèl diferent, però si considerem que les derrotes es van produir als camps del Sevilla, l'Atlético de Madrid, l'Athletic de Bilbao i el Barcelona, la cosa no és tan greu. Del ridícul que es va fer al camp de l'Elx és millor no parlar-ne. Continuant amb les estadístiques, el que ja no pinta tan bé és l'índex de gols. Vint a favor per vint-i-quatre en contra ja indica el panorama. Si a sobre només a fora te n'han fet disset, mau. I si mires qui ha marcat la majoria dels vint gols ja costa una mica més entendre-ho. Sergio García a part, amb set gols, Stuani, que ha jugat a estones, n'ha fet el doble (6) que el fitxatge estrella de la temporada.

Els números són així. Apa, bon Nadal a tothom!