Opinió

Cinc anys després, torno a Ferrari

Ser de Ferrari és una mica com ser
del Barça. Tenen grans victòries, però també grans fracassos

Cinc anys després torno a desit­jar les victòries de Fer­rari en el mun­dial de fórmula 1. Tan­cada l'etapa de Fer­nando Alonso a l'escu­de­ria ita­li­ana, l'equip del cava­llino ram­pante recu­pera un afi­ci­o­nat. L'octu­bre del 2007, en un arti­cle en aquest diari, em pre­gun­tava què faria si Fer­nando Alonso fitxés per Fer­rari en un futur. La res­posta d'aquell dia va ser: “Alain Prost tam­poc no em va agra­dar mai i va ser pilot de Fer­rari. I jo vaig con­ti­nuar sent de Fer­rari. Prost però, no va gua­nyar mai amb Fer­rari. Un petit con­sol.” Quan Alonso va fit­xar final­ment per Fer­rari i després de veure titu­lars com aquell “Fer­rari ja és made in Spain” de Marca, vaig deci­dir que la com­pa­ració entre Prost i Alonso no s'aguan­tava i que si havia vis­cut vint anys de sequera de Fer­rari entre el títol de Jody Scheck­ter del 1979 i el pri­mer de Mic­hael Schu­mac­her el 2000, també podia viure uns quants anys sense títols de Fer­rari. Si Fer­rari no gua­nyava, tam­poc ho feia Alonso. Ja m'estava bé.

El meu pri­mer amor en la fórmula 1 va ser l'equip Tyr­rell de Jackie Stewart i François Cevert, però la reti­rada del pri­mer i la mort del segon em van dei­xar orfe l'octu­bre del 1973. Niki Lauda, Clay Regaz­zoni i els cot­xes ver­mells em van aco­llir l'any 1974. El canvi va ser pro­duc­tiu. Fer­rari va gua­nyar els mun­di­als del 1975 i el 1977 amb Niki Lauda i del 1979 amb Jody Scheck­ter. Després va arri­bar la tra­vessa pel desert fins que va començar l'era de Mic­hael Schu­mac­her (campió del 2000 al 2004). Kimi Räikkönen va ser campió amb Fer­rari el 2007 i des de lla­vors el color ver­mell no ha tor­nat a ser campió.

No sem­bla que les coses hagin de can­viar en aquest 2015 amb Sebas­tian Vet­tel al volant d'un Fer­rari. L'ale­many ha estat fins ara l'emblema de Red Bull i un anti-Alonso molt efec­tiu amb els seus qua­tre títols mun­di­als con­se­cu­tius però, com quasi sem­pre, gua­nya qui té el millor cotxe i els Mer­ce­des sem­bla que con­ti­nu­a­ran tenint la pae­lla pel mànec. I que consti que el tri­omf de Lewis Hamil­ton no m'ha fet ni fred ni calor. Tot això de ser d'un equip o un altre de fórmula 1 no és gaire raci­o­nal i no sabria dir per què, però ni McLa­ren ni Mer­ce­des són equips que m'hagin agra­dat mai. Ja sé que Mer­ce­des no fa tant que torna a fun­ci­o­nar com a equip inde­pen­dent, però els anys de moto­rista de McLa­ren el van dei­xar mar­cat.

Torno a Fer­rari, doncs. I sé que serà molt difícil gua­nyar, però tant se val. Ser de Fer­rari és una mica com ser del Barça. Són lle­genda de l'esport, però el seu pal­marès no és el que hau­ria de ser pel seu poten­cial econòmic i social. Tenen grans victòries, però també grans fra­cas­sos. Són enti­tats molt d'extrems. Els cinc mun­di­als seguits de Schu­mac­her (2000-2004) serien com els anys magnífics del Barça de Guar­di­ola, una excepció. Fer­rari té setze títols mun­di­als de cons­truc­tors i quinze de pilots. Tam­poc no són tants en un cam­pi­o­nat que es dis­puta des del 1950.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)