Cinc anys després torno a desitjar les victòries de Ferrari en el mundial de fórmula 1. Tancada l'etapa de Fernando Alonso a l'escuderia italiana, l'equip del cavallino rampante recupera un aficionat. L'octubre del 2007, en un article en aquest diari, em preguntava què faria si Fernando Alonso fitxés per Ferrari en un futur. La resposta d'aquell dia va ser: “Alain Prost tampoc no em va agradar mai i va ser pilot de Ferrari. I jo vaig continuar sent de Ferrari. Prost però, no va guanyar mai amb Ferrari. Un petit consol.” Quan Alonso va fitxar finalment per Ferrari i després de veure titulars com aquell “Ferrari ja és made in Spain” de Marca, vaig decidir que la comparació entre Prost i Alonso no s'aguantava i que si havia viscut vint anys de sequera de Ferrari entre el títol de Jody Scheckter del 1979 i el primer de Michael Schumacher el 2000, també podia viure uns quants anys sense títols de Ferrari. Si Ferrari no guanyava, tampoc ho feia Alonso. Ja m'estava bé.

El meu primer amor en la fórmula 1 va ser l'equip Tyrrell de Jackie Stewart i François Cevert, però la retirada del primer i la mort del segon em van deixar orfe l'octubre del 1973. Niki Lauda, Clay Regazzoni i els cotxes vermells em van acollir l'any 1974. El canvi va ser productiu. Ferrari va guanyar els mundials del 1975 i el 1977 amb Niki Lauda i del 1979 amb Jody Scheckter. Després va arribar la travessa pel desert fins que va començar l'era de Michael Schumacher (campió del 2000 al 2004). Kimi Räikkönen va ser campió amb Ferrari el 2007 i des de llavors el color vermell no ha tornat a ser campió.

No sembla que les coses hagin de canviar en aquest 2015 amb Sebastian Vettel al volant d'un Ferrari. L'alemany ha estat fins ara l'emblema de Red Bull i un anti-Alonso molt efectiu amb els seus quatre títols mundials consecutius però, com quasi sempre, guanya qui té el millor cotxe i els Mercedes sembla que continuaran tenint la paella pel mànec. I que consti que el triomf de Lewis Hamilton no m'ha fet ni fred ni calor. Tot això de ser d'un equip o un altre de fórmula 1 no és gaire racional i no sabria dir per què, però ni McLaren ni Mercedes són equips que m'hagin agradat mai. Ja sé que Mercedes no fa tant que torna a funcionar com a equip independent, però els anys de motorista de McLaren el van deixar marcat.

Torno a Ferrari, doncs. I sé que serà molt difícil guanyar, però tant se val. Ser de Ferrari és una mica com ser del Barça. Són llegenda de l'esport, però el seu palmarès no és el que hauria de ser pel seu potencial econòmic i social. Tenen grans victòries, però també grans fracassos. Són entitats molt d'extrems. Els cinc mundials seguits de Schumacher (2000-2004) serien com els anys magnífics del Barça de Guardiola, una excepció. Ferrari té setze títols mundials de constructors i quinze de pilots. Tampoc no són tants en un campionat que es disputa des del 1950.