Des que el 13 de gener es va atorgar la Pilota d'Or a Cristiano i Messi va donar l'arreveure a un guardó i una hegemonia que feia quatre anys que ostentava, i fins els recents anuncis de retirada d'Henry i Abidal, que van ser-hi, en aquell equip grandiós que ja comença a semblar tan lluny, en l'univers Barça aquest any esgotat ha estat, sobretot, una successió de comiats. El més definitiu i terrible, el de Tito Vilanova, és clar, que ha marcat a foc l'any blaugrana.

Em nego a rebaixar la mort de Tito a la categoria de símbol de res, però és evident que va reforçar la percepció –com passa sempre amb la irrupció de la parca–, que ja res podrà tornar a ser com abans, com no fa tant, com quan vam ser tan feliços. La sensació d'esgotament i canvi de cicle, del més triomfal viscut pel club, s'evidencia també, i per exemple, en dues marxes que són punta de llança de la renovació assajada ara. La de Valdés, que va marxar en llitera, heroi trencat, i la de Puyol, capità i far ètic pendent sempre tant de corregir errors propis i aliens com d'evitar ballarugues brasileres i altres caigudes de tensió sense ell més usuals. Vam acomiadar també jugadors que havien estat cridats a exercir de relleus d'alguns dels protagonistes d'aquells primers tres anys inigualables de Guardiola, i que van fracassar en l'intent, com el voluntariós Alexis o el voluble Cesc, que ha acabat de mourinhista convençut tot i que venia de nou Xavi, far futbolístic que de fet també vam acomiadar, tot i que finalment no va marxar. O potser és que ha tornat. En tot cas, el de Terrassa sí que va dir adéu a la selección espanyola, on també era brúixola. La roja va acomiadar-se del seu cicle triomfal amb un mundial estrepitós, precís correlat de la decadència del millor Barça com el propi conjunt de De Bosque ho ha estat de l'equip blaugrana. La degradació del Barça, en realitat, és un llarg adéu, perquè era de molt amunt, que es queia, però ha estat el 2014 quan s'ha dit adéu als títols: ha estat el primer any, després d'un lustre, sense guanyar-ne cap. De manera que també va acomiadar-se Martino, efímer successor de Tito. I abans que ell, també va plegar Rosell. Llàstima que perquè ho fes calgués perdre també el crèdit dels valors pel camí. És clar que més que la puresa, que mai no va ser-hi, és la impostura, el que es va dinamitar. És d'una certa ingenuïtat, del que molts culers s'han acomiadat, a mesura que creixia la fortor. I això no és pas mala notícia.

Es podria al·legar que la llista és ampliable. Que també, tornant a les males noves, hem acomiadat el millor Iniesta –el d'ara ja no és tan dolç–, o el joc de posició que ens va fer grans. Però com que es tracta de perles que –com les millors versions de Pedro, Piqué o Alves– ja s'havien començat a extraviar abans d'aquest 2014, i com que són dies de treva i hom espera que es puguin recuperar, ni que sigui en part, el 2015, millor acabar el recull amb Rosell. Que tinguin un bon any.