Hi ha l'esport que sim­bo­lit­zen els 800 qui­los de bronze de l'estàtua de Cris­ti­ano Ronaldo a Madeira, allà, amb el paquet des­ta­cat. Hi ha les grans mar­ques i totes les imi­ta­ci­ons des­ca­be­lla­des de Kilian Jor­net, quan de Kilian Jor­net –i de Núria Picas– només n'hi ha pocs. I després hi ha l'esport de cadascú, el que passa per car­re­te­res secundàries, pel sedàs d'allò quo­tidià. L'esport que cadascú fa i s'explica a la seva manera, per les seves neces­si­tats.

A la tar­dor vaig ser unes set­ma­nes a la vall del riu Hud­son, a només dues hores i mitja de Nova York. El pai­satge era d'Amèrica pro­funda: bos­cos i prats, grans arbres de tar­dor que cada dia des­til·laven un color dife­rent. Aquells dies de sor­tir a córrer pels nous verals es van con­ver­tir, més que mai, en el plaer de la des­co­berta, de tre­pit­jar terra nova: pre­nies una gran car­re­tera –per secundària que fos, sem­pre era gran– que no sabies on et duria, on s'aca­ba­ria, i allar­ga­ves l'esforç per tro­bar unes altres vis­tes, un altre horitzó, per tre­pit­jar més terra nova. Entre arbres i cot­xes mas­todòntics, case­tes de fusta amb bústia de pel·lícula, pallers, sorolls d'ani­ma­lons i algun d'atro­pe­llat al mig de la car­re­tera iso­lada, et sem­blava que t'havies de tro­bar l'avi del film The straight story, avançant a mar­xes forçades... Un dia hi va haver la història que es veia a venir, que ja és sabuda: després de més d'una hora de córrer em vaig ado­nar que m'havia per­dut i vaig tru­car a una casa amb pati i cotxàs a fora. Però hi va haver un altre dia que em vaig tor­nar a per­dre, quan bus­cava fer la mateixa volta, però ben feta, i les distàncies nord-ame­ri­ca­nes em van tor­nar a enga­nyar. Feia menys d'una hora que cor­ria i encara em vaig veure amb cor de pro­var altres dre­ce­res: via­ranys humits, més inhòspits, que dei­xa­ven enrere les car­re­te­res secundàries, tar­dor de fang d'on pen­sa­ves que et sor­ti­ria una serp o un pagès en defensa del seu tros. És just en aquell moment que t'ado­nes que ja no has de mirar enrere. L'escrip­tor Jean Eche­noz ha expli­cat del lle­gen­dari cor­re­dor de fons txe­cos­lo­vac Emil Zátopek –que fic­ci­ona a la novel·la Córrer (Raig Verd, 2014)– que cor­ria per fugir de la dic­ta­dura. Era un atleta bri­llant que cor­ria de manera extra­va­gant.

Hem gas­tat tan­tes Ítaques que, a l'hora de córrer, de fer qual­se­vol esport, de veure'l i també de mol­tes altres coses, fa l'efecte que cal tor­nar al camí. A la importància del viatge i tot el que en surt, d'ines­pe­rat, d'aquest viatge. La inten­si­tat de tre­pit­jar nous camins, d'aban­do­nar la por. El segon dia que em vaig per­dre vaig arri­bar a lloc pel meu propi peu. El pri­mer dia que em vaig per­dre, però, va ser encara millor. De la casa on vaig tru­car en va sor­tir una senyora reve­llida, sor­presa i des­con­fi­ada de la tru­cada d'una estran­gera, que em va aca­bar por­tant a lloc en cotxe. Una cura d'huma­ni­tat impa­ga­ble. No tor­naré a veure aque­lla senyora nord-ame­ri­cana, però només li volia dir que gràcies per l'epi­fa­nia.