El 2014 s'ha consumit, i aquella il·lusió tan especial que teníem per aquest any no s'ha acabat de concretar. Sense perdre's, perquè només faltaria que la perdéssim, però hem hagut de deixar reposar la gran il·lusió. Feia la sensació que per moments hi érem molt a prop, que tots plegats ens ho crèiem de debò i que seríem imparables. Que ja ho teníem. Ingenuïtat? Em resisteixo a creure-ho. Només cal recordar les mobilitzacions ciutadanes, la gran lliçó i la gran força de tot plegat. Acabem l'any, però, amb la sensació d'estar un pèl desemparats. Un pèl desactivats. Un pèl refredats. I no ens ho mereixem ni ens ho podem permetre, de cap manera. Un cop superat el 9-N, ens fa falta un altre estímul, i sembla que no ens n'acabem –apliquem-hi la primera persona, ni que sigui per generositat– de sortir. Si no tenim una convocatòria d'eleccions ben aviat, què més ens haurem d'inventar?

Posats a fer propòsits i propostes, tan habituals aquests dies, m'atreveixo a pensar en Pep Guardiola. De vegades, fan falta sacsejades per activar mentalitats col·lectives. I pocs com Guardiola aconsegueixen fer-nos excitar. De discursos de país, d'aquells que ens fan pujar l'autoestima i el sentit de la responsabilitat, n'hi ha hagut uns quants els últims anys, arran de la revifalla de l'independentisme, i Guardiola ha acompanyat, o capitalitzat, molts moments àlgids. Sempre que ha pogut, o que ha volgut, ha fet gestos a favor del procés. Abans del 9-N, l'entrenador del Bayern de Munic va participar en un vídeo promocional de la plataforma Catalonia Votes i va explicar en anglès la voluntat de la immensa majoria dels catalans de votar en la consulta. També va apadrinar a Berlín la iniciativa Catalans want to vote d'Òmnium Cultural i va llegir un manifest a favor del 9-N. I va ser una de les personalitats reconegudes en l'àmbit internacional (amb Josep Carreras, Joan Massagué, Jordi Savall, Xavier Sala i Martín i Pol Antràs), que van firmar un article publicat a The Independent on demanaven el reconeixement del dret de decidir de Catalunya. En la manifestació del 2012, el de Santpedor va oferir el seu vot per la independència des de Nova York, en un vídeo que es va projectar al final de la multitudinària manifestació de Barcelona. Un suport que va reproduir al cap d'un any, amb la Via Catalana. I de missatges clars i nítids, en podríem recollir uns quants més. Gestos i paraules. Discursos impagables per a la projecció de Catalunya i la voluntat d'assolir, per fi, la llibertat.

Reconegut amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya el 2011, distinció que va merèixer un altre discurs impecable, Guardiola ha fet molt pel país. I encara em prenc la llicència de demanar-li alguna cosa més. I si ara sortís a fer un discurs d'aquells tan seus? I si renyés els polítics i els instés a trobar el camí per votar de veritat i de seguida? I si ens sacsegés a tots l'estat d'ànim? Ni que sigui per refermar la convicció que no hem de recular ni un pam i que, si a la classe política es pretén generar algun dubte o confusió, al carrer ho tenim molt i molt clar. Hi perdríem alguna cosa, amb un missatge contundent de Guardiola? Em fa l'efecte que no. Anima't, Pep. Sense cap ànim de demanar massa, però et necessitem. Et tornem a necessitar.