Potser en el cas del futbol no es nota gaire, però en el cas del rugbi, el fet de limitar la selecció nacional al marc mental i polític espanyol atempta contra les possibilitats de bastir un equip altament competitiu. En el cas del partit de dissabte a la Foixarda, es va veure amb claredat, tant de la banda catalana com a la basca.

Us imagineu quin partidàs hauríem vist si les dues seleccions haguessin pogut comptar amb jugadors de la Catalunya Nord i del País Basc del Nord? Per motius històrics i polítics, els millors clubs de rugbi catalans i bascos són a la cara nord dels Pirineus. La USAP de Perpinyà, el Biarritz i el Baiona són entitats de primer nivell europeu, amb alguns dels millors jugadors catalans i bascos a les seves files.

Plantejar una selecció catalana de rugbi (o basca) amb esportistes de les dues bandes dels Pirineus pot semblar una astracanada, però no seria el primer exemple de combinat nacional amb jugadors de dos estats diferents. La selecció d'Irlanda reuneix els millors jugadors de la República d'Irlanda i d'Irlanda del Nord, sota sobirania del Regne Unit. La mateixa fórmula podria ser aplicada amb naturalitat en el cas català, i el resultat seria una selecció amb el bo i millor de cada casa, del nord i del sud. Una selecció nacional amb l'exusapista Nicolas Mas de capità, per exemple.

No conec el cas basc (que també es podria nodrir amb grans jugadors bascos del nord), però sí que sé d'intents catalans, en diverses èpoques, per aconseguir els permisos necessaris per disputar, almenys, algun partit amistós amb una selecció catalana completa. Encara diria més: alguna vegada s'haurà d'escriure la història de certes iniciatives rocambolesques que fins i tot en algun cas van incloure Andorra com a tercera via per esquivar les traves dels estats. Evidentment, no cal ser un setciències per esbrinar quines han estat les raons —i qui ha posat tots els entrebancs possibles— que fins avui han fet impossible una selecció catalana del nord i del sud.

Ara bé, un cop explicat el somni recurrent d'un país reunit esportivament amb els Pirineus com a columna vertebral, dissabte a la Foixarda vam comprovar que el rugbi català d'aquesta banda dels Pirineus progressa adequadament. Els jugadors de la Santboiana continuen en estat de gràcia, demostrant al món sencer que els diners no fan la felicitat, i que pots bastir un equip competitiu fins i tot després de perdre el principal mecenes. També la secció de rugbi del Barça ha aconseguit superar les dificultats de la manca de recursos i suport, i va aportar bons elements a la selecció. Això no ha estat tot, però. També el Sant Cugat, el GEiEG i els Enginyers van contribuir amb jugadors a la selecció catalana, i els seleccionadors i entrenadors Ricardo Martinena i Carlos Juidias van poder oferir dos blocs compactes per a cada part del matx contra el País Basc. Es van veure estones de bon joc, que omplen d'esperança amb vista al futur. Quan Catalunya sigui un estat i pugui fer política esportiva d'estat, en coordinació amb les entitats internacionals de l'esport, el rugbi català estarà en condicions de fer un salt endavant qualitatiu important. Aleshores, podrem apropar-nos una mica al nivell dels nostres germans del nord, i podrem plantejar seriosament aplicar el model irlandès.