Units en la frustració
Sabem de sobres i fa un grapat d'anys qui i què és José Mourinho. Per això, que surti ara als papers i als TN del món denunciant campanyes contra el seu Chelsea no és que no sorprengui, és que ja resulta caspós, perquè és el que ha fet en cada equip que ha entrenat els últims deu anys. La fórmula habitual conté un 40% de cinisme i un 60% de guió planificat, excepte quan és el Barça qui es creua al seu camí; llavors mana el ressentiment, l'atac de banyes vigent des que el club el va descartar per triar Guardiola. Més sorprenent i especialment decebedor –admetem-ho– ha estat escoltar les paraules de Cesc Fàbregas afirmant que “el Barça, aquesta temporada, és Messi i deu més”. Lluny de voler psicoanalitzar el personatge, Cesc és un excel·lent jugador que volia triomfar al Barça i no ho ha pogut fer. Va marxar amb 15 anys a l'Arsenal perquè veia pelut el camí del primer equip; va tornar el 2011 no com a estrella, sinó com a artista convidat d'un Barça històric; i tres anys després, ha tornat amb la cua entre cames a la Premier per recuperar el paper de protagonista –ironies!– al Chelsea de Mourinho. Tempta pensar que mai ha estat el moment oportú per a Cesc; sigui per l'omnipresència de Xavi i Iniesta en l'última dècada, per l'impacte inoblidable del Barça de Guardiola o per la seva imparable decadència els últims dos anys, o fins i tot perquè jugar amb Leo Messi té avantatges, però també inconvenients... El cert és que Cesc ho tenia tot per ser líder al Barça (alguns ja el troben a faltar) i a l'hora de la veritat no ha estat capaç de ser-ho, d'imposar la lògica del relleu generacional, d'emergir com el nou governant del mig del camp blaugrana. Que marxi cansat que no se li perdoni haver marxat i haver costat 36 milions, s'entén; però el seu nou discurs no mereix una anàlisi futbolística, perquè fa pudor de ressentiment; destil·la menyspreu als seus excompanys (menys a un); i és una exhibició del mateix cinisme, cara dura i nul·la autocrítica que gasta el seu nou guru.