Debats i biaixos
Els partits i els títols es guanyen amb els millors i un club que vol ser campió ha d'anar-los a buscar a l'altra punta de món, si cal. Per tant, no entenc la punta que alguns volen treure al fet que el Barça guanyés el clàssic contra el Madrid –ep, 7-0 al Palau en l'era Pascual– sense cap jugador espanyol –diuen ells– a la pista. És un debat de tan poc recorregut que, sincerament, em sap mig greu dedicar-li espai, però no me'n puc estar. Podria ser que fos un argument interessant per als que volien proclamar el millor equip del 2014 sempre –és clar– que fos el blanc. Però que hi hagi qui compri la idea des de l'entorn blaugrana fa pena.
Quin interès té que no jugués cap espanyol? Cap ni un, més enllà del discurs patrioter fàcil que l'esport professional ha deixat obsolet des de fa més d'una dècada. I més, si les absències són per culpa de lesions. El millor Baskonia de la història estava farcit d'argentins i balcànics (Prigioni, Oberto, Scola, Nocioni, Tomasevic...) i el Buesa Arena els idolatrava com si fossin nascuts a Mendizorrotza. Qualsevol aficionat evocarà ràpidament carismàtics jugadors del Barça nascuts als Estats Units.
Aquest és un debat esbiaixat, i sospito que amb tota la mala intenció. La qüestió de fons és si un equip necessita referents, jugadors arrelats, formats a la casa, sorgits del planter, que aportin aquell plus que només qui ha mamat uns colors des de petit pot afegir. Gent identificada amb un club. I d'aquests, en tota l'ACB, no n'hi ha cap com Navarro, català de Sant Feliu de Llobregat, criat, format i madurat al Barça. No hi ha cap altre jugador de la lliga a qui no es pugui imaginar vestint una altra samarreta (NBA a part). Ni per Felipe Reyes es pot posar la mà al foc amb seguretat.
La qüestió és una altra, i l'anàlisi simplista de la falta de passaports espanyols no l'hauria d'amagar. És la dificultat que tenen els clubs professionals de tenir jugadors de referència amb els quals s'identifiquin les aficions. Dificultats que deriven de la liberalització del mercat, de les restriccions econòmiques que obliguen a canviar plantilles senceres d'un any a un altre i de la impossibilitat que els clubs modestos retinguin els millors productes del planter. Uns preceptes que són indiscutibles, inherents al món global del segle XX, de manera que haurem de concloure que, si un equip no té cap jugador a qui els nens coneguin pel carrer, només pot ser motiu de crítica des d'una miopia colossal.
I sí, el Barça fa temps que es planteja quin serà el seu referent, la seva icona mediàtica quan els anys retirin Navarro. Ho fa perquè li costa convocar públic al Palau. Però una estrella no es fabrica a voluntat. Sorgeix quan sorgeix. I fixar quotes en el primer equip per jugadors del planter, si no tenen qualitat, és una irresponsabilitat professional que no fa cap bé ni al jugador ni al conjunt. Si un català del júnior acaba sent el nou Navarro, millor. Però tothom sap que si l'equip guanya títols com en les últimes sis temporades, l'últim que amoïnarà els aficionats és el passaport dels jugadors.
