Estimar ‘El Loco'
Marcelo Bielsa és un personatge tan estimable com temible. Intransigent amb qualsevol distracció dels seus futbolistes o amb preguntes descurades de periodistes, de formes públiques tirant a esquerpes però d'una intensitat desbordant de portes endins, obsessiu fins a l'ínfim detall, El Loco ho ha tornat a fer. Quan ningú s'ho esperava, quan ningú l'esperava, Bielsa ha fet renéixer un equip que venia de l'ostracisme absolut, l'Olympique de Marsella, que l'any passat va quedar sisè i fora de les competicions europees. L'entrenador argentí l'ha fet campió d'hivern, davant del París Saint-Germain del petrodòlar qatarià, i ja ha conquerit el cor dels marsellesos. En l'últim partit de l'any passat al Vélodrome, rècord d'assistència i mosaic amb el seu nom a la grada. Diuen que tot el que té de sorrut en la relació amb els mitjans de comunicació, ho té de proper quan sent l'escalfor de l'aficionat.
A Bielsa li falta un títol a Europa. Alguns pensen que no aguantarà la tirada del PSG, amb una plantilla molt més llarga, però per una vegada, el futbol li hauria de tornar totes les tones d'entrega, d'energia i de singularitat que el tècnic argentí li ha donat. Sembla que el món del futbol cada vegada vulgui ser més previsible: un escenari de cartró pedra, anodí, on cadascú té el seu paper i hi ha poc espai per a la sorpresa, per a la diferència o la creativitat. Un exemple recent és el vídeo enregistrat pel president del Barça –cartró pedra total– per valorar la sanció del TAS. Però tornem a Marsella. Malgrat el seu motiu, el tècnic de Rosario és d'una racionalitat mil·limètrica, amb alguns venerables punts de fuga o meravelles inusitades. Aquesta temporada, un periodista li va preguntar si Gignac, el seu davanter franquícia, s'havia aprimat gràcies a ell. Resposta de Bielsa, que segur que no devia canviar ni mica el seu posat capcot i inexpressiu, i el parlar lentíssim: “Si fos així m'aplicaria el mateix règim.” Al desembre, va circular per internet una xerrada amb els jugadors, on Bielsa els parlava de l'èxit, de ser el millor, de ser feliç... S'adreçava a Mendy, el seu lateral dret, que té “l'oportunitat de ser el millor del món” en la seva posició. “Però ser el millor et treu hores amb la teva dona, amb els teus amics, et treu festes, et treu la felicitat”, deia. “Jo no sóc un tarat que diu això gratuïtament, per demagògia”; i continuava, després: “Si no vol ser el millor no passa res, però això també ho ha de saber.”
Bielsa s'ha quedat amb la mel als llavis massa vegades, i, tot i així, el seu magnetisme segueix intacte. Jo avui tanco una feliç etapa en aquest observatori dels dilluns –no es preocupin, que només és un senzilla quadratura del temps–, però seguiré agafada a les sorpreses que encara ens pugui regalar el futbol. I esperaré, és clar, que la il·lusió, l'energia i les ganes no deixin de palpitar a Marsella. A Marsella ni enlloc. Perquè això ho mou tot.