Tot el que li va passar al Madrid del 16 de maig al 26 de juny el va submergir en un estat catatònic del qual encara no ha pogut sortir. Que la plantilla més equilibrada i potent a Europa tanqués el curs amb una supercopa i una copa –i, no cal oblidar-ho, guanyada en el darrer segon per una genialitat de Llull– va fer dubtar de tot i de tothom. Tant és així que tota la planificació vertebrada mesos abans, amb converses avançades per prorrogar contractes i mantenir quasi tot el roster, va quedar paralitzada de cop. Mala peça al teler quan un club de cert nivell modifica el seu full de ruta pels resultats. O es creu o no es creu en la idea, i donar cops de timó sense tenir el cap fred només pot incrementar les possibilitats d'error.

És fins a cert punt normal que al club blanc es trobi a faltar la qualitat de Mirotic. Perdre el millor quatre d'Europa sempre debilita, i més si els relleus (Nocioni i Ayón) estan lluny del que s'espera. Però, de totes les decisions estiuenques, la marxa de l'aler pivot als Bulls va ser l'única en la qual no hi va tenir intervencionisme. El jugador, després de la final four i havent perdut el feeling amb Laso, va decidir tancar la seva etapa al Madrid. Això sí, pagant la seva clàusula de rescissió, de 2,5 milions d'euros. La resta de moviments de peces, amb la perspectiva ja del primer terç de la temporada, han fet perdre encaix en el trencaclosques blanc. L'equip s'ha nodrit de més talent en atac, però ha perdut els intangibles que li donaven elements com ara Darden i Draper. Tots dos van tancar el curs passat en la Lliga Endesa com el novè (5,8) i el dotzè (1,7) més valorats de la plantilla, respectivament, però pocs apreciaven la importància dels seus rols. Perquè, enmig de tanta densitat de talent, sempre hi fan falta jugadors que aportin el sacrifici, la defensa, el treball fosc. Que donin equilibri, vaja. A Laso, segurament no li hauria fet res mantenir-los, però la seva posició s'ha debilitat moltíssim al club i prou ha fet conservant el càrrec. Fins i tot li han imposat els assistents des del nucli executiu (Chus Mateo i Zan Tabak).

Quan falten dues jornades per a l'equador de la fase regular en la Lliga Endesa, el Madrid es manté com el millor atac (85,5 punts, pels 88,3 de l'exercici passat), però tot l'engranatge grinyola al darrere. El combinat blanc és el quart que més punts encaixa (78,1), només superat pel Laboral Kutxa, La Bruixa d'Or i el Sevilla. En el curs passat, va acabar com el cinquè que menys en rebia (72,9). En la diferència, hi té molt a veure l'aportació de la intendència, molt menor de la que oferien Darden i Draper. El primer, una debilitat de Laso, s'hi deixava la pell com ningú en defensa, sabia llegir el joc per dur el seu rival al pal baix i, a més, quan tenia el triple alliberat –fos en el moment que fos– tenia la capacitat d'anotar-lo. A l'Olympiacòs, celebren tenir-lo i, per exemple, en l'últim partit del 2014, el clàssic contra el Panathinaikòs, va exercir de factor X: 13 punts en 17 minuts. A Draper, se'l va endur Ivkovic a l'Anadolu Efes sense pensar-ho perquè, ara que té Heurtel, faci el que feia el Madrid: trencar els partits sortint des de la banqueta, a partir de la defensa. A l'equip blanc, acostumava a aparèixer al tercer quart –era el capatàs de la tercera unitat, per si el rival havia resistit, la primera (Llull) i la segona (Sergio)– i, en pocs minuts i fred, tenir prou consistència. Un rol poc agraït i gens fàcil, com s'està veient amb Campazzo, absolutament superat. I, a dins, que Felipe sigui el millor pivot diu molt poc de la resta. De Bourousis i Ayón, se sabia que eren transparents al darrere, però el que més sorprèn és el paper de Slaughter, inèdit en la Lliga Endesa fins ara tot i ser clau els anys anteriors en defensa. Fins i tot, es va negociar la cessió al Maccabi. Que el Madrid té molts quirats de talent ho sap tothom, però el bàsquet, per sobre de tot, és equilibri. I algú a l'estiu potser no ho va tenir prou en compte a la casa blanca.