La zona morta

Es fa difícil no par­lar del Barça aquests dies. Amb tot, defu­giré de la crisi ins­ti­tu­ci­o­nal, que ens porta no als temps de Joan Gas­part, sinó direc­ta­ment als d'Enric Reina, i par­laré del des­as­tre espor­tiu dis­se­nyat per Zubi­zar­reta i Luis Enri­que, amb la col·labo­ració activa dels res­pon­sa­bles espor­tius de la junta. El prin­ci­pal pro­blema de l'equip, i ja es va veure en la pre­tem­po­rada, és el mig del camp, on es crea el joc i es des­tru­eix el de l'ene­mic. Afron­tar els par­tits més com­pli­cats amb Bus­quets, Xavi i Ini­esta, juga­dors amb un des­gast enorme i amb difi­cul­tats per exer­cir pressió i defen­sar a la seva esquena, és el prin­ci­pal símptoma de la depressió. Recor­deu que Guar­di­ola, que només va gua­nyar catorze títols, jugava sovint al mig amb un pro­digi físic com Keita i situ­ava Ini­esta de fals extrem quan el rival era dur de pelar.

En el mun­dial també es va veure que Xavi i Ini­esta ple­gats solen ser més un pro­blema que una solució. El seu talent des­co­mu­nal està fora de qual­se­vol dubte, però l'equi­li­bri es des­com­pon. Raki­tic no és una solució fia­ble perquè és un juga­dor que es queda a mig camí de tot i en cap cas marca diferències. Totes les fonts con­sul­ta­des adme­ten que Kroos, amb el con­sell de Guar­di­ola, es va ofe­rir al Barça. Renun­ciar a un mig­cam­pista total amb aquesta ale­gria i enviar-lo als braços del Madrid només té un nom: inep­ti­tud. Després, és clar, Cesc se'n va anar al Chel­sea. El traspàs era neces­sari per a les dues parts, però Zubi­zar­reta en cap moment va inten­tar un inter­canvi amb Oscar o Matic, dos valors en alça a Europa. Ale­xis se'n va anar a l'Arse­nal. Va venir Ver­ma­e­len, però algú hau­ria pogut pen­sar que Cazorla, sem­pre bri­llant i fia­ble, o fins i tot Wils­here podien ser dues apos­tes interes­sants per a la zona crítica. I no vull pas­sar per alt el fracàs en la gestió de la reno­vació de Thi­ago, que si bé ara està lesi­o­nat, encara con­si­dero que és el mig­cam­pista de cre­ació jove amb més talent del fut­bol euro­peu. Sense ell –i tenint en compte la sanció de la FIFA– calia jugar-se-la també amb un crac de futur. Per­so­nal­ment hau­ria votat per Ver­ratti (PSG) o, sobre­tot, Pogba (Juven­tus). Juga­dors caríssims, cer­ta­ment, però com diria Javier Faus d'una amor­tit­zació llarguíssima. Per Xavi, la millor decisió hau­ria estat la pri­mera, la de mar­xar i obli­gar la direcció espor­tiva a tro­bar-li un relleu. Amb una davan­tera com la que té l'equip, l'obli­gació era posar al seu ser­vei un mig del camp a la mateixa altura. Contrària­ment al que pen­sa­ven la majo­ria de comen­ta­ris­tes, no calia fer boge­ries a la defensa. Mat­hieu, Ver­ma­e­len i Dou­glas són un fracàs en el sen­tit que Piqué, Bar­tra i Mon­toya estan ren­dint al mateix nivell o supe­rior. No por­tar Cua­drado, amb el qual hi havia un acord, també és un altre error. La seva capa­ci­tat física i el seu talent per jugar en diver­ses posi­ci­ons hau­ria pogut per­me­tre el traspàs d'Alves i una dinàmica dife­rent en els par­tits tra­vats, que són la majo­ria.

I ja que par­lem del mig del camp, una altra pífia és la cessió de Denis Suárez, el millor juga­dor del Barça B la tem­po­rada pas­sada, al Sevi­lla; sobre­tot perquè el club haurà de pagar una altra mili­o­nada si el vol recu­pe­rar a final de tem­po­rada.