La zona morta
de la direcció esportiva de Zubizarreta ha estat no bastir un mig del camp amb unes mínimes garanties
Es fa difícil no parlar del Barça aquests dies. Amb tot, defugiré de la crisi institucional, que ens porta no als temps de Joan Gaspart, sinó directament als d'Enric Reina, i parlaré del desastre esportiu dissenyat per Zubizarreta i Luis Enrique, amb la col·laboració activa dels responsables esportius de la junta. El principal problema de l'equip, i ja es va veure en la pretemporada, és el mig del camp, on es crea el joc i es destrueix el de l'enemic. Afrontar els partits més complicats amb Busquets, Xavi i Iniesta, jugadors amb un desgast enorme i amb dificultats per exercir pressió i defensar a la seva esquena, és el principal símptoma de la depressió. Recordeu que Guardiola, que només va guanyar catorze títols, jugava sovint al mig amb un prodigi físic com Keita i situava Iniesta de fals extrem quan el rival era dur de pelar.
En el mundial també es va veure que Xavi i Iniesta plegats solen ser més un problema que una solució. El seu talent descomunal està fora de qualsevol dubte, però l'equilibri es descompon. Rakitic no és una solució fiable perquè és un jugador que es queda a mig camí de tot i en cap cas marca diferències. Totes les fonts consultades admeten que Kroos, amb el consell de Guardiola, es va oferir al Barça. Renunciar a un migcampista total amb aquesta alegria i enviar-lo als braços del Madrid només té un nom: ineptitud. Després, és clar, Cesc se'n va anar al Chelsea. El traspàs era necessari per a les dues parts, però Zubizarreta en cap moment va intentar un intercanvi amb Oscar o Matic, dos valors en alça a Europa. Alexis se'n va anar a l'Arsenal. Va venir Vermaelen, però algú hauria pogut pensar que Cazorla, sempre brillant i fiable, o fins i tot Wilshere podien ser dues apostes interessants per a la zona crítica. I no vull passar per alt el fracàs en la gestió de la renovació de Thiago, que si bé ara està lesionat, encara considero que és el migcampista de creació jove amb més talent del futbol europeu. Sense ell –i tenint en compte la sanció de la FIFA– calia jugar-se-la també amb un crac de futur. Personalment hauria votat per Verratti (PSG) o, sobretot, Pogba (Juventus). Jugadors caríssims, certament, però com diria Javier Faus d'una amortització llarguíssima. Per Xavi, la millor decisió hauria estat la primera, la de marxar i obligar la direcció esportiva a trobar-li un relleu. Amb una davantera com la que té l'equip, l'obligació era posar al seu servei un mig del camp a la mateixa altura. Contràriament al que pensaven la majoria de comentaristes, no calia fer bogeries a la defensa. Mathieu, Vermaelen i Douglas són un fracàs en el sentit que Piqué, Bartra i Montoya estan rendint al mateix nivell o superior. No portar Cuadrado, amb el qual hi havia un acord, també és un altre error. La seva capacitat física i el seu talent per jugar en diverses posicions hauria pogut permetre el traspàs d'Alves i una dinàmica diferent en els partits travats, que són la majoria.
I ja que parlem del mig del camp, una altra pífia és la cessió de Denis Suárez, el millor jugador del Barça B la temporada passada, al Sevilla; sobretot perquè el club haurà de pagar una altra milionada si el vol recuperar a final de temporada.