Bartomeu, m'has salvat la família!

Un ser­vi­dor, home modest d'ofici filan­trop, marit lle­ial, gen­dre modèlic, pare fle­xi­ble, amant vol­gut, dia­lo­gant meti­culós, lec­tor de ver­sos en blanc, pia­nista vienès, ser­vi­dor mode­rat de la seva parròquia, política­ment cen­trat al cen­tre, espor­tista de dies impa­rells i àvid en àpats equi­li­brats per man­te­nir uns bons fluids intes­ti­nals, neces­sita un via d'esca­pa­ment per sos­pe­sar la balança de l'exem­pla­ri­tat, i aquesta és, ha estat i serà sem­pre el Barça. Per això, en aquests dies de defe­nes­tració pública de l'enti­tat, de pro­li­fe­ració d'egos patètics i de la fugida de Pàndora escan­da­lit­zada pels vicis que embol­ca­llen el dia a dia del club, estic al llin­dar de liqui­dar la meva salut psíquica. Fa una set­mana que estic per­dut. Ren­dit a malucs de llo­guer, m'envolto de substàncies de cartró pedra que m'han abo­cat a dei­xar el pàdel amb amics empre­ne­dors, a lle­gir revis­tes de premsa rosa, a fer pin­ta­des anti­cle­ri­cals a la rec­to­ria, a men­jar a des­hora calo­ries enri­qui­des amb proteïnes d'hidrats de car­boni vitamínics i fins i tot m'ha dut a tro­bar un cert atrac­tiu sexual al Pablo Igle­sias quan me l'ima­gino el dia de Nadal a sobre d'un tam­bo­ret fent un joc de parau­les infan­til: “Casta, pasta, rasta, me la arras­tra tu abu­ela y mi canasta.” I és que ja fa dies que no com­pleixo amb les obli­ga­ci­ons labo­rals i aboco les frus­tra­ci­ons a l'esquena dels meus fills. El pro­ve­nir no és negre, és marró per les seves con­no­ta­ci­ons esca­tològiques. Sense feina, ni dona, repu­diat pels meus, buit d'estal­vis i de la cari­tat del capellà a qui he pin­tat la rec­to­ria, aca­baré els dar­rers dies de la meva vida sota un pont de l'Onyar ali­men­tant-me de records ide­a­lit­zats i, tot ple­gat, perquè les misèries del Barça em fan fer per­dre l'equi­li­bri anímic. Per això, agra­eixo a l'home que anhela dife­ren­ciar-se del que el va posar, que alhora actu­ava per dife­ren­ciar-se del que el va defe­nes­trar, que hagi atu­rat aquesta gestió de la nega­ti­vi­tat i hagi con­vo­cat elec­ci­ons. Ho valoro sabent que està molt bé dema­nar els impos­si­bles, però sent cons­ci­ent que és perillós exi­gir-los. Dono gràcies de genolls i d'esquena a Luz de Gas.