Bartomeu, m'has salvat la família!
Un servidor, home modest d'ofici filantrop, marit lleial, gendre modèlic, pare flexible, amant volgut, dialogant meticulós, lector de versos en blanc, pianista vienès, servidor moderat de la seva parròquia, políticament centrat al centre, esportista de dies imparells i àvid en àpats equilibrats per mantenir uns bons fluids intestinals, necessita un via d'escapament per sospesar la balança de l'exemplaritat, i aquesta és, ha estat i serà sempre el Barça. Per això, en aquests dies de defenestració pública de l'entitat, de proliferació d'egos patètics i de la fugida de Pàndora escandalitzada pels vicis que embolcallen el dia a dia del club, estic al llindar de liquidar la meva salut psíquica. Fa una setmana que estic perdut. Rendit a malucs de lloguer, m'envolto de substàncies de cartró pedra que m'han abocat a deixar el pàdel amb amics emprenedors, a llegir revistes de premsa rosa, a fer pintades anticlericals a la rectoria, a menjar a deshora calories enriquides amb proteïnes d'hidrats de carboni vitamínics i fins i tot m'ha dut a trobar un cert atractiu sexual al Pablo Iglesias quan me l'imagino el dia de Nadal a sobre d'un tamboret fent un joc de paraules infantil: “Casta, pasta, rasta, me la arrastra tu abuela y mi canasta.” I és que ja fa dies que no compleixo amb les obligacions laborals i aboco les frustracions a l'esquena dels meus fills. El provenir no és negre, és marró per les seves connotacions escatològiques. Sense feina, ni dona, repudiat pels meus, buit d'estalvis i de la caritat del capellà a qui he pintat la rectoria, acabaré els darrers dies de la meva vida sota un pont de l'Onyar alimentant-me de records idealitzats i, tot plegat, perquè les misèries del Barça em fan fer perdre l'equilibri anímic. Per això, agraeixo a l'home que anhela diferenciar-se del que el va posar, que alhora actuava per diferenciar-se del que el va defenestrar, que hagi aturat aquesta gestió de la negativitat i hagi convocat eleccions. Ho valoro sabent que està molt bé demanar els impossibles, però sent conscient que és perillós exigir-los. Dono gràcies de genolls i d'esquena a Luz de Gas.