Al capdavall d'una setmana tan intensa i abans que el Futbol Club Barcelona no torni a ensopegar amb els fantasmes de sempre –perquè, quan demà a la nit l'Atlético de Madrid assalti el Camp Nou, ho farà amb el soroll de fons d'una tradició rovellada–, convé reforçar el pensament per poder travessar l'espectre que encadena la història del Barça.

¿Com és que periòdicament l'entitat ensopega amb una gestió capaç d'encallar el cercle virtuós del planter? Per dues raons: la primera, perquè els objectius són fantasiosos, i la segona, perquè la massa social és temorenca, que és el mal dels realistes.

Mirin, fa uns quants anys, un migcampista que alguns de vostès recordaran perquè, jugant a futbol, no solament duia el nom d'un gran filòsof sinó que es va doctorar en medicina, va tenir la pensada de gestionar el Corinthians d'una manera ben diferent de com manava la dictadura brasilera i va guanyar dues lligues seguides. I mirin més, encara: ¿saben quants diners va fer guanyar al Sevilla l'esforçat lateral dret que des del dijous 1 de gener pot negociar lliurament amb qui vulgui?

Fitxar barat i vendre car no és pas sempre possible, estem entesos; però em concediran que no és pas la finalitat del Barça, la compravenda amb beneficis. També em diran que gestionar un club d'una manera assembleària no són, avui, maneres; no ho sé, però ja em permetran que els faci notar que els estatuts en parlen. I així arribem al capdavall del carrer: l'experiència ens diu que les estrelles com Ronaldinho i Romário van acabar arrossegant-se pel camp del Barça i que tan de rucs és ensopegar dos cops amb la mateixa pedra com creure en els fantasmes, perquè si Sócrates Brasileiro Sampaio de Souza Vieira de Oliveira i Daniel Alves da Silva ens han ensenyat alguna cosa és que ser fidel a un mateix és la millor manera de superar els fantasmes dels negocis.