Gra i palla
A l'hora d'analitzar qualsevol situació convé anar al cor de la qüestió després de separar el gra de la palla. En el cas del Barça actual, Pep Guardiola va assegurar amb precisió quirúrgica que tot es limitava a una lluita entre els que tenen el poder i aquells que aspiren a tenir-lo. Càrregues derivades de ser un pal de paller simbòlic i emocional de formidables dimensions. Si ens afegíssim a l'apassionant debat teòric, només aspiraríem a demanar que els socis amb dret a vot sabessin triar entre els candidats que arriben per servir el club i aquells que volen servir-se'n, sigui en l'àmbit privat o entre els seus companys de classe privilegiada. En democràcia, el problema no són els ismes, ja que expressen la diversitat de sensibilitats culers. No cal exagerar: el club tampoc tendeix a l'autodestrucció, si la mostrés no hauria sobreviscut dictadures ni certes presidències aprofitades. El que vivim, ara i abans, és una lluita d'interessos entre aquells que viuen el club pràcticament com un patrimoni personal sobre el qual –creuen– poden fer i desfer a la seva vènia i aquells entestats a mantenir la seva identitat transversal, popular, d'acord amb el model i el tarannà tot just tancat que tant de temps va costar arrodonir. En aquesta dialèctica, uns disposen de canons per tapar la seva evident mediocritat; i altres, la força única dels seus arguments. Cadascú envia els seus missatges, però els de la gent que mana realment al país gràcies al seu poder polític són llançats a través d'altaveus capaços de generar, dissortadament, corrents d'opinió que no s'ajusten a realitats o veritats. Són especialistes a escombrar cap a casa, a llançar porqueria als que no són de la seva corda i fer passar bou per bèstia grossa. Només diuen el que els interessa per continuar tenint la paella pel mànec, com ara aquesta bajanada que la tensió actual ve de fora, generada per l'entorn. S'ha de tenir molta barra per afirmar això quan la situació recorda la cèlebre frase de Martin Niemöller dedicada als nazis. Recordin: “Primer van anar pels comunistes i jo no vaig fer res perquè no era comunista. [...] I al final, van venir per mi i no quedava ningú per defendre'm.”
Al Barça, en només quatre anys, han anat pel model, a carregar-s'ho tot per enveja i rancúnia. Han anat per Cruyff, per Laporta, per Guardiola i ara, tossuts, volen que Messi se n'afarti i, a sobre, presentar-lo com una càrrega. Demencial, el seu comportament.
Naturalment, tothom mereix el benefici del dubte quan arriba a qualsevol càrrec i reclama confiança. Però, passats quatre anys, pensem, simplement, on érem i on som, què ha passat pel mig i la llista de despropòsits viscuda, impossible de recordar completa malgrat que es tingui memòria d'elefant. Bartomeu ja pot emprar les excuses que vulgui i Luis Enrique, ser arrogant, tant se val. Els jutjarem pels seus actes, que aconsellen que girem full ràpidament si ens interessa redreçar la nau. Servint-la com cal. Com abans marxin, millor, o encara trencaran més plats. Com ara traspassar Messi per quadrar els comptes de mandat i no haver de gratar-se la butxaca si se'ls reclamen diners en el futur, tal com han fet ells. Hora de separar el gra de la palla, exigir responsabilitats. I votar en conseqüència. Ells ja només tiren cortines de fum.