Sortosament, quan la pilota es posa en joc tots els elements extraesportius que distorsionen el futbol desapareixen, i recordem –almenys durant noranta minuts– que tot plegat és un esport, i que del que es tracta és de fer més gols que el rival i guanyar partits. És a dir, que, més enllà de les intrigues de palau, les manipulacions mediàtiques més o menys barroeres, ahir el Barça i l'Atlético van oferir un bon espectacle, un partit de futbol entretingut i intens a estones.

Ara bé, les conseqüències d'una derrota blaugrana haurien estat tan devastadores com hom pronosticava abans del matx? La victòria del Barça ha estat un encert tàctic de Luis Enrique que allunya l'espasa de Dàmocles almenys uns centímetres del la seva closca? Vés a saber. L'esport és sempre capriciós. La primera meitat podria haver acabat tranquil·lament amb un 5-0. La segona va ser un patiment a partir del penal de l'Atlético, que des que el governa Simeone és un equip que mai no es rendeix, fins al darrer instant, i encara més ahir, amb un Niño que es moria de ganes de sucar el melindro. Els últims minuts van ser d'infart, fins que va aparèixer Messi i –amb un sentit de l'espectacle brillant– va tancar el partit amb pany i forrellat.

Un cop l'àrbitre va fer sonar el xiulet, instantàniament van renéixer les intrigues, els comentaris, les anàlisis més o menys interessades, les especulacions i els pronòstics. I nosaltres, pobres mortals que –admetem-ho– gaudim amb tot plegat, ens entretindrem amb cada gest dels protagonistes del sainet, almenys fins que el xiulet torni a posar la pilota en joc i –un altre cop– ens oblidem de tot durant noranta minuts i recordem amb goig que això és un esport, i que del que es tracta és de jugar i fer més gols que el rival. Sortosament.