15 de gener del 2065. Port de Funchal. Sis de la tarda. Un octogenari envoltat de criatures esguarda creuers de luxe mentre desgrana glòries pretèrites. Els nens, doctorands en relats mitificats pel patriarca, escolten pacients en nom de la fortuna amassada. El pacte emocional és clar: tu em dónes reconeixement immediat i jo et garanteixo benestar material per comprar el demà. L'home, envalentit per una brisa melangiosa i les mirades complaents dels seus, es lleva davant dels néts, s'aixeca una samarreta cenyida, i es tensa les arrugues dels abdominals amb tanta virulència que deixa anar una llufa al vent de Madeira. Silenci. Ningú psicoanalitza la ferum nauseabunda de patates, faves i panotxa, i tothom segueix atònit la consigna paternal: “No falteu al respecte a l'avi, perquè havia estat una persona molt reconeguda a la seva època.” L'avi es torna a asseure, repapieja, i diu que va ser un referent per a la joventut quan col·leccionava Pilotes d'Or des de l'Olimp. És llavors quan el nét agitador li demana el nom d'un argentí que segons li ha explicat un amic llibertí que cerca pàgines censurables, marcava gols de penal en partits d'importància relativa. Tabú violat. Tensió. Nervis. Rostres restrets. Mirades creuades. Ganivets afilats. Explosió. Cataclisme. Hecatombe. L'avi es mou espasmòdicament i deixa anar paraules inconnexes entre si. Els néts aguanten el xàfec de retrets sense saber exactament què deuria passar cinquanta anys enrere, i accepten la profecia de la seva inutilitat perpètua. Necessiten marxar. Porten una hora acompanyant-lo i li demanen amb educació si poden quedar amb els seus respectius col·legues, inclòs el degenerat del lloc web. L'avi es queda sol, i és llavors, amb la fresa angoixant de l'oreig atlàntic, que embolcalla llorers ressecs mentre etziba un renec a l'aire tot jurant-se que ell, a pesar de la conxorxa mundial per enterrar-lo en vida, mai s'oblidarà de si mateix.