El mundial que avui comença a Qatar segueix en la línia de les darreres temporades, és a dir, amb quatre equips que parteixen un graó per sobre: França, Dinamarca, Espanya i Croàcia. En aquest estadi, les experts són els que surten com a grans favorits. Per talent, cohesió i també per Karabatic. Dinamarca ocupa el segon lloc en les enquestes. Amb Mikkel Hansen no n'hi ha prou i cal veure fins a quin punt els afecta la baixa del central del Flensburg Thomas Mogensen. Això, i la incògnita de sempre, saber com respondran a l'hora de la veritat. Com en el darrer europeu, a casa, o com en el mundial de Barcelona, que va guanyar Espanya. L'equip de Manolo Cadenas arriba amb els dèficits de Sterbik i de llançament exterior. Però manté un bloc tàcticament excepcional i una defensa que l'ha portat sempre a competir en les grans cites. A més, Joan Cañellas s'entreveu un dels homes clau. I per acabar, resta Croàcia. De les grans, la que menys sensació de domini ha ofert en les darreres grans cites. Sobrats de capacitat competitiva, Hrvatska necessita la seva millor versió per arribar a l'or. Però l'handbol també són sensacions. Tast. Olfacte o degustació. I aquí, en aquest escenari obert a alternatives o sorpreses, apareixen tres grans noms. El primer, Qatar. L'equip de Valero Rivera, reforçat amb jugadors nacionalitzats, té una fórmula molt clara que li permetrà rendir al màxim nivell. Talent importat i capacitat competitiva made in Valero. A més, debuten avui contra un altre dels nostres. El Brasil de Jordi Ribera. El soci (amb carnet) del Bordils, el GEiEG i el Sarrià de Ter ha tutelat i polit un grup de joves jugadors que aspiren als quarts o a les semifinals. El seu etern rival, l'Argentina, tampoc els deixarà tranquils. Els gladiadors són un altre dels punts d'interès, amb els germans Simonet i l'exgranollerí Mati Schulz entre els seus components. Segurament, però, la gran incògnita és Alemanya. Repescat a dit per la competició, el conjunt que enguany entrena Dagur Sigurdsson conviu en la confusió. De voler ser el que tothom li exigeix, i en realitat no és: una selecció de primer nivell.