Pluja daurada
La FIFA s'ha aficionat a lliurar pilotes d'or i premis múltiples en gales que, observades des del món de l'espectacle, són de vergonya aliena. En aquestes trobades d'autoexaltació, però, no hi ha premis als executius de l'any, els que permeten que l'organització visqui en una bombolla daurada permanent –crisi, quina crisi?– i és una llàstima. Un reconeixement públic als senyors que van negociar la concessió dels mundials a Rússia (2018) i Qatar (2022) seria tot un detall. Del del Brasil també se n'hauria de parlar, però bé, el passat és el passat.
Tampoc no va pujar a l'estrada per la seva lluita incansable contra la corrupció el fiscal Michael Garcia, encarregat d'investigar l'adjudicació d'aquests mundials. Ara que sabem que la FIFA és tan primmirada amb l'ètica, els valors i les lleis –i si no, que ho preguntin al FC Barcelona– no seria sobrer un petit reconeixement a l'home que va fer l'informe que acusava des de dins de “comportament dubtós” l'organisme en l'adjudicació dels mundials. És clar que el fiscal potser no hauria acceptat el premi ja que, de fet, va dimitir al desembre en considerar que la presumpta comissió d'ètica de la FIFA estava fent servir el seu estudi (450 pàgines) com a paper higiènic. “Cap comitè, investigador o àrbitre independent pot canviar aquesta cultura.” Aquesta frase, letal, va ser la que va deixar anar Garcia uns segons abans de saltar d'un vaixell que no és que visqui una etapa de bonança, sinó d'apoteosi econòmica gràcies a l'esforç de tercers. Els beneficis del mundial del Brasil, per exemple, van superar els 1.400 milions de dòlars i han anat a parar, és clar, tots a les arques de Blatter i companyia, que no van haver d'invertir ni un cèntim en la construcció dels estadis i les infraestructures, un esforç que el Brasil i els seus ciutadans hauran de pagar les properes dècades.
És cert. De la FIFA, que és un organisme privat i que pot fer el que cregui més convenient, em molesta aquesta càrrega de falsa denúncia moral, que se sobreexplota en actes com el de dilluns a Lausana. Així, Blatter va denunciar els atemptats al setmanari Charlie Hebdo, un dels mitjans més crítics amb l'ús del futbol com a “opi del poble”, com reflectia en l'article de dimarts Ramon Usall en aquest mateix diari. També va obviar, lògicament, l'informe de Garcia –que no és l'únic, segons diferents reportatges apareguts a France Football– en què es descriuen les relacions incestuoses entre l'organisme que regeix el futbol internacional i el govern d'una dictadura amb relacions sospitoses, per dir-ho de forma tangencial, amb els moviments gihadistes que promouen el terrorisme global.
Blatter, que ofereix cada any un balanç econòmic espaterrant, és la imatge del cinisme futbolístic que ens governa. Les federacions, els clubs i també les grans figures intenten transmetre una imatge de pau universal a través del futbol, quan en el fons sabem que els que controlen els grans negocis i els grans clubs tenen grans interessos i la defensa de la declaració universal dels drets humans no és precisament el més important de tots. És com veure el canceller rus Sergei Lavrov manifestant-se a París per la llibertat d'expressió.