No és cos­tum i segu­ra­ment no és desit­ja­ble escriure sobre altres mit­jans i col·legues de pro­fessió. El pro­blema és jus­ta­ment el col·legues. En aquesta publi­cació fa més de tretze anys que inten­tem dig­ni­fi­car el peri­o­disme espor­tiu. Hem estat pio­ners –i imi­tats– en, per exem­ple, donar al gènere d'opinió tanta presència com per cons­ti­tuir-lo en secció. I ens hem mar­cat l'anàlisi com a objec­tiu en comp­tes de l'exhi­bició de la bufanda. Ho acon­se­guim? Segur que uns dies més que d'altres, però mirem de ser tan nets i tan polits com sabem i podem.

A Madrid hi ha un per­so­natge (no li puc dir pallasso, perquè em tru­carà el Tor­tell Pol­trona amb raó) que es diu Tomás Ron­cero. Tre­ba­lla al diari As, però és omni­pre­sent en totes les tertúlies madri­dis­tes (i espa­nyo­lis­tes) fanàtiques. Doncs aquest senyor va arre­ple­gar cinc segui­dors del Madrid i els va con­vo­car a una sessió d'ouija per invo­car allò que en diuen el espíritu de Jua­nito perquè els ajudés a remun­tar els vui­tens de copa con­tra l'Atlético i, de pas­sada, pre­gun­tar-li quin seria el resul­tat. Per cen­trar-ho, la ouija és el que de joves en dèiem espi­ri­tisme: s'agafa un got cap per avall, es posa en una taula amb números i lle­tres estratègica­ment situ­a­des i cadas­cun dels assis­tents posa un dit damunt del got per fer pre­gun­tes a l'espe­rit i que el got es mogui –ningú fa força, per des­comp­tat!– cap a lle­tres i números per res­pon­dre. Ciència pura.

Ron­cero i els seus amics poden fer el que vul­guin en el seu temps lliure, com jo. Sabem què van fer perquè l'As en publi­cava ahir dues pla­nes i ho des­ta­cava a la por­tada. Aquest és el pro­blema.

A les 11 del matí, que és quan escric aquest arti­cle, ignoro el resul­tat del l'eli­mi­natòria. Tam­poc sé si la idea de Ron­cero ha doblat la difusió a l'As, però sos­pito que no. En canvi, estic com­ple­ta­ment con­vençut que no tot s'hi val per ven­dre qua­tre dia­ris més. Ruca­des com les de Tomás Ron­cero publi­ca­des sense cap pudor –i aquesta és la res­pon­sa­bi­li­tat més alta– pros­ti­tu­ei­xen un ofici amenaçat per les cri­sis –la gene­ral i la sec­to­rial– i les pres­si­ons polítiques i econòmiques i des­pres­ti­giat per l'intru­sisme que viu empa­rat impu­ne­ment a la xarxa.

Cada edi­tor i cada direc­tor fa el que con­si­dera con­ve­ni­ent. Com sem­pre, la qüestió són els límits. El tema que exposo tras­passa totes les fron­te­res de la dig­ni­tat pro­fes­si­o­nal i, per un dia, no me'n puc estar. Tot­hom sap a quin joc juga Tomás Ron­cero, com se sap quin és l'advo­cat adi­ent per sor­tir menys mal­pa­rat d'un judici que tens per­dut. Fa temps que, entre tots, vam dina­mi­tar la sepa­ració dels gèneres periodístics clàssics –infor­mació, opinió, entre­vista, crònica...–, però mirar de fer pas­sar per peri­o­disme aquesta cutrada fa mal als peri­o­dis­tes.

Per aca­bar. Els dia­ris tenen colors. D'un par­tit, d'un equip o d'un país. Però pen­sem per un moment què pas­sa­ria si qual­se­vol dels espor­tius que s'edita a Cata­lu­nya muntés una sessió simi­lar a la de Ron­cero per aju­dar el Barça a remun­tar una hipotètica eli­mi­natòria con­tra l'Espa­nyol. L'As s'ha pin­tat de blanc con­tra l'Atlético. Sense ver­go­nya. També en això, Espa­nya és dife­rent.