La salut és un valor a conrear. L'ha de conrear un mateix, però també l'ha de conrear tota la societat, amb la tutela orquestrada de tots aquells factors que afavoreixen una vida veritablement humana i, per tant, sana. I això en tots els àmbits. L'OMS, en la seva declaració d'Ottawa del 1986, ja parlava dels requisits que afavoreixen la salut de la ciutadania. Feia referència explícita a l'educació, a la pau, a l'habitatge, al treball, al medi ambient. És evident que allà on hi ha pau, educació, habitatge digne, treball adequadament remunerat per a tothom i es viu en un medi natural harmoniós, allà la salut de la ciutadania augmenta, el benestar millora.

Avui, gairebé trenta anys més tard de la declaració d'Ottawa, allargaríem la llista dels factors socials, culturals i polítics esmentats, per portar-la a tots els àmbits del viure i del conviure humà: és necessari que s'estableixin polítiques que, afavorint el benestar en tots els àmbits de la vida humana, afavoreixin també, i de retruc, la salut de la ciutadania. Per exemple, s'ha parlat molt, recentment, de la importància d'afavorir l'accés a la cultura i de difondre la cultura entre la ciutadania per millorar el seu benestar, i se n'ha parlat polèmicament, arran de l'increment tan discutit de l'IVA sobre els productes culturals. No entrarem ara en disquisicions tècniques de caire fiscal. La qüestió és la presa de consciència que la cultura és quelcom que afavoreix l'harmoniós desenvolupament de la vida humana i, per tant, en un sentit integral i integrador, afavoreix la salut humana.

El que volem subratllar és que el món de l'esport també ha de ser considerat com un d'aquests factors socials en què cal intervenir per garantir el benestar i la salut de la ciutadania. Amb el món de l'esport podem generar un clima de vida saludable, ja sigui en la seva pràctica o en la seva contemplació. Però el món de l'esport pot constituir, també, un agent patogen. Tot depèn de com el configurem, de quines mesures de política esportiva prenem, de quina cultura social de l'esport generem, de quines instàncies esportives afavorim.

El llarg any d'esdeveniments esportius s'ha acabat fa ben poc. I al llarg de l'any han succeït moltes coses rellevants, pel que són en elles mateixes, però també per la repercussió que tenen en el benestar col·lectiu i, de retruc, en la salut individual i col·lectiva de la ciutadania.

Hi ha esportistes, per exemple, que encarnen seriosament la grandesa de l'esport, de la noble competició, de l'esforç personal i de l'excel·lent dinàmica d'equip. Són icones importants i necessàries. El mateix passa amb alguns clubs esportius: amb la seva seriositat aporten seny, benestar i salut. Però no sempre és així. I quan no ho és, el ressò que es fa és molt més sonor, i la ferida que es causa és molt més fonda. I, en definitiva, aquestes situacions patògenes no ajuden gens ni mica a afavorir una veritable salut de la ciutadania.

Em centro en el futbol, esport mediàtic per excel·lència, però els exemples es poden estendre a d'altres esports i a d'altres àmbits de la vida social.

Hem assistit a situacions de frau fiscal per part d'alguns jugadors idolatrats per l'afició. També a exercicis d'egolatria per part d'algun futbolista, indiscutiblement talentós però humanament més que reprovable. Ens hem hagut d'empassar un preu de fitxatge de difícil comprensió per part del ciutadà i la consegüent dimissió d'un president de club de futbol. Hem generat unes expectatives molt altes, gairebé a preu d'identitat col·lectiva, a propòsit d'una selecció nacional que simplement ha perdut el campionat mundial, sense que això hagi repercutit negativament en l'entramat social, més enllà d'estalviar-nos unes primes escandaloses i gairebé ofensives pel gros dels ciutadans, molts d'ells amb una seriosa preocupació laboral. Hem assistit, encara, a manifestacions racistes per part d'espectadors. I com a cloenda, darrera però no menys important, hem hagut de suportar la baralla concertada entre dues penyes d'afeccionats d'equips de futbol que va culminar amb la mort d'una persona.

O, depassant el món futbolístic, hem hagut de rebre l'ofensa d'un jove motorista excepcional i enormement significatiu que ens ha amenaçat de residir a Andorra per defugir la seva responsabilitat fiscal amb el país que l'ha acompanyat i idolatrat.

Tots aquests casos, tot plegat, són simptomàtics de deficiències i llacunes que cal assumir i afrontar seriosament, precisament perquè fan mal, perquè incideixen en el benestar de tots i, per tant, en la salut col·lectiva de la ciutadania.

Com volem l'esport? Què esperem de l'esport? Quines exigències plantegem als esportistes? I als clubs esportius? Cal pensar-ho, formular-ho, discernir-ho i, al final, exigir-ho. Perquè sens dubte incidirà en la consciència i en el benestar col·lectiu, que són el millor embolcall de la salut.