La salut és un valor a con­rear. L'ha de con­rear un mateix, però també l'ha de con­rear tota la soci­e­tat, amb la tutela orques­trada de tots aquells fac­tors que afa­vo­rei­xen una vida veri­ta­ble­ment humana i, per tant, sana. I això en tots els àmbits. L'OMS, en la seva decla­ració d'Ottawa del 1986, ja par­lava dels requi­sits que afa­vo­rei­xen la salut de la ciu­ta­da­nia. Feia referència explícita a l'edu­cació, a la pau, a l'habi­tatge, al tre­ball, al medi ambi­ent. És evi­dent que allà on hi ha pau, edu­cació, habi­tatge digne, tre­ball ade­qua­da­ment remu­ne­rat per a tot­hom i es viu en un medi natu­ral har­moniós, allà la salut de la ciu­ta­da­nia aug­menta, el benes­tar millora.

Avui, gai­rebé trenta anys més tard de la decla­ració d'Ottawa, allar­garíem la llista dels fac­tors soci­als, cul­tu­rals i polítics esmen­tats, per por­tar-la a tots els àmbits del viure i del con­viure humà: és neces­sari que s'esta­blei­xin polítiques que, afa­vo­rint el benes­tar en tots els àmbits de la vida humana, afa­vo­rei­xin també, i de retruc, la salut de la ciu­ta­da­nia. Per exem­ple, s'ha par­lat molt, recent­ment, de la importància d'afa­vo­rir l'accés a la cul­tura i de difon­dre la cul­tura entre la ciu­ta­da­nia per millo­rar el seu benes­tar, i se n'ha par­lat polèmica­ment, arran de l'incre­ment tan dis­cu­tit de l'IVA sobre els pro­duc­tes cul­tu­rals. No entra­rem ara en dis­qui­si­ci­ons tècni­ques de caire fis­cal. La qüestió és la presa de consciència que la cul­tura és quel­com que afa­vo­reix l'har­moniós desen­vo­lu­pa­ment de la vida humana i, per tant, en un sen­tit inte­gral i inte­gra­dor, afa­vo­reix la salut humana.

El que volem subrat­llar és que el món de l'esport també ha de ser con­si­de­rat com un d'aquests fac­tors soci­als en què cal inter­ve­nir per garan­tir el benes­tar i la salut de la ciu­ta­da­nia. Amb el món de l'esport podem gene­rar un clima de vida salu­da­ble, ja sigui en la seva pràctica o en la seva con­tem­plació. Però el món de l'esport pot cons­ti­tuir, també, un agent pato­gen. Tot depèn de com el con­fi­gu­rem, de qui­nes mesu­res de política espor­tiva pre­nem, de quina cul­tura social de l'esport gene­rem, de qui­nes instàncies espor­ti­ves afa­vo­rim.

El llarg any d'esde­ve­ni­ments espor­tius s'ha aca­bat fa ben poc. I al llarg de l'any han succeït mol­tes coses relle­vants, pel que són en elles matei­xes, però també per la reper­cussió que tenen en el benes­tar col·lec­tiu i, de retruc, en la salut indi­vi­dual i col·lec­tiva de la ciu­ta­da­nia.

Hi ha espor­tis­tes, per exem­ple, que encar­nen seri­o­sa­ment la gran­desa de l'esport, de la noble com­pe­tició, de l'esforç per­so­nal i de l'excel·lent dinàmica d'equip. Són ico­nes impor­tants i necessàries. El mateix passa amb alguns clubs espor­tius: amb la seva seri­o­si­tat apor­ten seny, benes­tar i salut. Però no sem­pre és així. I quan no ho és, el ressò que es fa és molt més sonor, i la ferida que es causa és molt més fonda. I, en defi­ni­tiva, aques­tes situ­a­ci­ons patògenes no aju­den gens ni mica a afa­vo­rir una veri­ta­ble salut de la ciu­ta­da­nia.

Em cen­tro en el fut­bol, esport mediàtic per excel·lència, però els exem­ples es poden esten­dre a d'altres esports i a d'altres àmbits de la vida social.

Hem assis­tit a situ­a­ci­ons de frau fis­cal per part d'alguns juga­dors ido­la­trats per l'afició. També a exer­ci­cis d'ego­la­tria per part d'algun fut­bo­lista, indis­cu­ti­ble­ment talentós però huma­na­ment més que repro­va­ble. Ens hem hagut d'empas­sar un preu de fit­xatge de difícil com­prensió per part del ciu­tadà i la con­següent dimissió d'un pre­si­dent de club de fut­bol. Hem gene­rat unes expec­ta­ti­ves molt altes, gai­rebé a preu d'iden­ti­tat col·lec­tiva, a propòsit d'una selecció naci­o­nal que sim­ple­ment ha per­dut el cam­pi­o­nat mun­dial, sense que això hagi reper­cu­tit nega­ti­va­ment en l'entra­mat social, més enllà d'estal­viar-nos unes pri­mes escan­da­lo­ses i gai­rebé ofen­si­ves pel gros dels ciu­ta­dans, molts d'ells amb una seri­osa pre­o­cu­pació labo­ral. Hem assis­tit, encara, a mani­fes­ta­ci­ons racis­tes per part d'espec­ta­dors. I com a clo­enda, dar­rera però no menys impor­tant, hem hagut de supor­tar la bara­lla con­cer­tada entre dues penyes d'afec­ci­o­nats d'equips de fut­bol que va cul­mi­nar amb la mort d'una per­sona.

O, depas­sant el món fut­bolístic, hem hagut de rebre l'ofensa d'un jove moto­rista excep­ci­o­nal i enor­me­ment sig­ni­fi­ca­tiu que ens ha amenaçat de resi­dir a Andorra per defu­gir la seva res­pon­sa­bi­li­tat fis­cal amb el país que l'ha acom­pa­nyat i ido­la­trat.

Tots aquests casos, tot ple­gat, són simp­tomàtics de deficiències i lla­cu­nes que cal assu­mir i afron­tar seri­o­sa­ment, pre­ci­sa­ment perquè fan mal, perquè inci­dei­xen en el benes­tar de tots i, per tant, en la salut col·lec­tiva de la ciu­ta­da­nia.

Com volem l'esport? Què espe­rem de l'esport? Qui­nes exigències plan­te­gem als espor­tis­tes? I als clubs espor­tius? Cal pen­sar-ho, for­mu­lar-ho, dis­cer­nir-ho i, al final, exi­gir-ho. Perquè sens dubte inci­dirà en la consciència i en el benes­tar col·lec­tiu, que són el millor embol­call de la salut.