L'alineació titular és l'aspecte més visible, el més mediàtic, el més popular i també el més superficial de la tasca d'un entrenador. Avui, el món culer respira més tranquil amb Luis Enrique perquè per fi té equip titular i perquè per primer cop el va repetir després de 29 petites frustracions. Més o menys explícita, la conclusió generalitzada en el context de la temporada és que la victòria i el bon partit del Barça abans-d'ahir a can Deportivo són conseqüència directa d'aquests factors. De la mateixa manera que la derrota a Anoeta en el primer partit de l'any va ser i continua sent atribuïda al que es coneix com un atac d'entrenador, amb una alineació allunyada del consens i amb Messi i Neymar a la banqueta durant la primera part. Visca la matemàtica aplicada al futbol! Això sí, només quan ens dóna la raó. El dia que l'equip, amb Messi i Neymar a l'onze, fa els mateixos gols que a Anoeta (Màlaga o Getafe sense el brasiler) mirem cap a una altra banda. La realitat no és tan planera, no s'explica tan sols pel nom dels que comencen un partit. El partit que el Barça va fer a Anoeta ja l'havíem vist abans. I també el reflecteixen les matemàtiques, si observem que, en els primers divuit partits de lliga, l'equip havia encaixat el mateix a casa (4) i a fora (5), però havia marcat molt menys: 32 a casa (3,5 de mitjana), 12 a fora (1,3 per partit). Insuficiència ofensiva amb diverses alineacions, però amb Messi sempre al camp d'inici i amb Neymar quasi sempre al seu costat. La mateixa insuficiència que explica la falta de resposta del Barça el 4 de gener a Anoeta, juntament amb el mal partit globalment de tots els que van jugar, l'autogol d'Alba en els primers minuts i la falta d'encert en atac. La realitat és que les rotacions, les proves i l'adaptació de jugadors nous són processos paral·lels, necessaris, que dificulten el rendiment immediat, però que acostumen a donar fruit passats uns mesos. L'alineació titular és tan sols un d'aquests fruits i, necessàriament, ha de caure pel seu propi pes.