“En aquesta vida s'ha de ser intel·ligent, conseqüent i realista. No ser-ho el pot perjudicar a vostè i a tots els que el rodegen.” No recordo de qui és la frase ni on la vaig llegir, però em va quedar gravada per l'adaptabilitat a qualsevol àmbit. També, lògicament, en el bàsquet i el món de l'esport.

Per a un professional d'elit, no hi ha moment de més tensió interna que el de l'enfocament del final de la seva carrera. Ja pot haver guanyat títols o haver excel·lit en ambients de màxima hostilitat, que l'estrès mental que li genera la possibilitat de deixar-ho el martiritza. Li crea dubtes sobre la idoneïtat d'agafar un camí o un altre, o pitjor encara, se li apareixen els fantasmes sobre el que pot canviar la seva vida l'endemà de l'últim ball. La por del què passarà? quan no hi hagi els focus constantment a sobre o l'adrenalina de la competició, del dia a dia. No és senzill encertar el quan perquè no hi ha cap fórmula màgica universal i, com en tot, cada persona és un món. En aquesta disjuntiva, es troba ancorat ara Kobe, el tercer màxim anotador històric de l'NBA i bèstia competitiva com poques n'hi ha hagut. “Té mentalitat d'un assassí en sèrie duta al bàsquet”, diu encara d'ell Paul Pierce per la seva insaciable capacitat de triturar les defenses rivals un cop i un altre. Una nit i una altra. Sense descans.

Avesat al seu canibalisme estadístic i a lluitar amb els Lakers per l'anell cada temporada, li costa adaptar-se a la nova realitat de la franquícia i a la seva. Per segon any consecutiu, no hi haurà play-off i, amb el 12-29 actual, els grocs hauran de fer mans i mànigues per evitar empitjorar el balanç del curs passat (27-55), el pitjor des de l'aterratge a Los Angeles, el 1960. És l'onzè màxim anotador de la competició en el curs actual (22,6), però amb mals percentatges (37,2% en tirs de camp) i sense tenir la incidència i determinació tan regular en el joc com en altres anys. Físicament, li costa recuperar-se d'un dia per l'altre –ja s'ha perdut set partits per descans– i no s'ha d'oblidar la tortura de lesions que ha patit els dos cursos precedents. De fet, fins no fa gaire va admetre que tenia “dolors constants” als dos genolls, al tendó d'Aquil·les, a banda de rigidesa a l'esquena. Tot plegat no li ha impedit assumir tot el pes de l'equip i, al contrari que en el passat, amb més epílegs negatius que no pas de positius.

Des que va firmar la seva renovació fins al 2016 –dos cursos per 48,5 milions de dòlars–, tothom va donar per fet que aquella era la data de caducitat de Kobe. Potser ningú comptava amb uns resultats tan nefastos aquest curs, que l'únic que provoquen és frustració en una franquícia de tradició guanyadora. I a Bryant, al primer. La seva impotència davant la derrota l'ha fet escridassar públicament Lin o, en entrenaments, queixar-se del nivell d'energia dels companys. A banda d'un clima gens saludable en el grup –alguna de les millors actuacions corals han arribat sense ell a l'equip–, també afecta en la planificació esportiva als despatxos. A cap de les estrelles capaces de canviar el rumb dels Lakers, els atrau la idea de venir-hi per aquesta sensació inherent de ser l'equip de Kobe. Un Kobe que, amb el seu salari, també condiciona la massa salarial al roster. Més aquest curs que en el següent, on l'equip té compromesos 36 milions de dòlars, comptant-hi els seus 25.

A la vida, no tot és blanc o negre. Els grisos hi tenen cabuda i, si Byrant és “intel·ligent, conseqüent i realista” hauria de replantejar el seu rol a la franquícia, compartint pes específic i econòmic per tenir més competitivitat –casos de Nowitzki als Mavs o Duncan als Spurs–, i iniciant el procés de reconstrucció. Si no n'és capaç, potser ha de pensar si realment li sortiria a compte arriscar-se a un altre curs com aquest, sense disfrutar i vivint permanentment instal·lat en el dolor físic i de les derrotes.