Quan diem que la copa sobra
ni per a qui té potencial ni per a qui té il·lusió
Com cada mes de gener, avança frenèticament la copa i amb la competició, tots els debats que l'envolten. Que si el format a doble partit és arcaic i feixuc, que si el model hauria de ser l'anglès, que si el futbol hauria de prendre nota de les copes per concentració que fan molts altres esports o, curt i ras, que la copa directament sobra. A mi de la copa em sobra el nom de cap d'estat que l'acompanya i tot el tuf estatalista que desprèn, característica, per cert, mai no assenyalada pels que diuen que no cal barrejar política i futbol. Però deixant de banda el nom i anant a la cosa, la copa no em sembla ni cap despropòsit en ella mateixa –una altra cosa són els despropòsits generals del futbol espanyol– ni una competició sobrera. La idoneïtat del doble partit, per exemple, és tan flexible com la circumstància marqui. Sense anar més lluny, la setmana passada sentia un mateix analista lloar l'actual format de la copa per oferir partits de tornada tan apassionants com l'Espanyol-València i, dos dies després, implorar el partit únic per estalviar-nos tràmits com l'Elx-Barça. Però la cantarella més escandalosa de la copa és aquella que diu que sobra perquè, de competicions, ja n'hi ha massa. Massa? De competicions de clubs se'n compten sis, però fins i tot en l'excepcionalitat de jugar-les totes, les que obliguen a posar-s'hi per més de dos partits són tres, reduïdes a dues per tots els clubs que no juguen a Europa, que són la majoria. La copa no pot ser sobrera per a qui la té com a única alternativa a la lliga, ni tampoc per als que aspiren a tot, perquè seria tant com dir que, tot i el seu potencial, està bé que un dia triïn no sortir a guanyar. Compte, doncs, amb el que diem quan diem que la copa sobra. Perquè més enllà de gustos sobre noms i formats, em sembla que estem dient als que tenen i poden molt que farem la vista grossa si no es volen esforçar i, als que no tenen ni poden tant, que no cal que s'il·lusionin per tenir res més.
