La premsa esportiva, en la història del país, té un referent que tot sovint s'oblida, perquè la nostra tradició general es veu sepultada per la intenció espanyola de construir-se, aquí, no pas sobre els nostres fonaments –que ja seria tenir galtes– sinó damunt de la nostra runa.

Deixem que l'obediència i la dependència i la ignorància i la indolència s'aglutinin en una massa i ja veurem com ens en sortim, si la dictadura de la majoria s'arrapa en la xarxa espessa de la cridòria espanyola.

Fa riure –per no plorar– que la història d'Espanya encara s'expliqui en les nostres escoles com a fonament nostre i que els nostres fills hagin de perdre el temps duplicant l'estudi de la llengua com si fos un doble idioma. D'aquests mals, l'esquizofrènia d'ara i les conseqüències d'una xarxa escolar paral·lela, que és fruit principalment de la resistència de la burgesia catalana a desaparèixer sota els plans assimiladors dels governs d'Espanya, i de l'oportunisme religiós d'assumir-la per contrarestar la laïcitat treballadora. D'aquí que el català –i la llengua que el defineix– s'associï sovint a una classe dirigent i que la cultura viva o popular sorgida fora de les estructures subvencionades o concertades gairebé sempre s'iniciï en castellà o que hagi de tenir en castellà la massa crítica de l'èxit, perquè l'entrada massiva de població amb aquest substrat tenia primordialment el castellà com a llengua pròpia.

En premsa es veu ben clar, i, sobretot, en l'esportiva. Davant dels models cridaners i demagògics, estimuladors dels instints primaris i folklòrics, d'ascendència marcadament espanyola i d'obediència al món de l'esport castellà, el model d'un diari com ara La Rambla que tenia com a lema “Esport i ciutadania” no és valorable perquè fos en català, sinó perquè no tractava els seus lectors com uns idiotes. És aquest el valor d'un diari esportiu; i que sigui en català, les postres.