Messi rep la pilota, per exemple dimecres, davant la malla teixida per Simeone, o potser està ja al bell mig, a la gàbia, i hi ha aquells instants, brevíssims, en què mira i decideix, i gairebé mai erra. De vegades, no n'hi ha, de pausa per a la presa de decisió, i el moviment és automàtic, però altres vegades es pren un respir, i sembla que s'aturi el món, tot i que els segons, dècimes potser, que s'atorga són sempre molts menys dels que precisa la resta, i en aquell esbufec es pot intuir la maquinària del geni, analitzant a tota velocitat totes les opcions possibles, abans de moure, i es pot percebre el futbol com una partida d'escacs en què totes les peces es mouen de manera simultània i fulgurant, i cada jugador és l'escaquista que ha de moure, però sobretot el que té la pilota, i Messi és Fischer, és Kasparov, és Carlsen –val qualsevol menys Capablanca, perdonin l'acudit–. O potser és de l'estirp d'aquell Deep Blue. Messi, l'indesxifrable Messi, descodifica la jugada, les maniobres dels uns i dels altres, companys i rivals, i decideix i executa, amb un percentatge d'encert a prova d'estadístiques, totes ja polvoritzades. No hi ha hagut ningú igual. Si en un camp Xavi és la màquina, Messi és un ordinador.

Messi, Deep Blue 3.0, és la resposta davant de qualsevol col·lapse, qualsevol embut, qualsevol cul-de-sac. Ara que tothom descobreix aquell altre geni, Alan Turing, perquè al cine fan Descifrando Enigma, notable pel·lícula i sembla que falsejadíssim relat, pensin en el mètode d'aquells encarregats de desxifrar un trencaclosques aparentment indesxifrable, com passa amb algunes defenses. El mètode: si el meu cervell no pot pensar a prou velocitat per trobar la volta a la màquina del dimoni, invento un cervell que sí que ho pugui fer. Mecànic i ad hoc. Una (proto)computadora. És una resposta de l'estil de la del filòsof Tony Stark quan l'enemic l'adverteix que arriba amb un exèrcit: “Nosaltres tenim un Hulk.” A Turing i als seus els van dir: “Els nazis tenen una màquina Enigma”, i ells van replicar: “Nosaltres inventarem un ordinador.”

Messi és un ordinador. Jo el meu sóc incapaç d'explicar com funciona, els mecanismes que el fan fer el que fa, que un és de lletres i talòs. La gràcia és que no cal, només s'ha de saber com usar-lo. I anar acceptant les actualitzacions, que no se'm desfasi el programari. La resta és cosa seva. L'indesxifrable Messi és un ordinador, i no cal que ningú perdi més el temps intentant descodificar-lo, tasca sisífica però també innecessària. No cal desxifrar-lo, perquè no és mai el problema, és sempre la solució. L'únic que cal tenir clar és com fer-lo servir. Això i que si ells tenen un exèrcit, o un àrbitre afí, o una gespa resseca, o diners i permís per fitxar, o un trencaclosques impossible, o una trampa per a óssos o una junta com cal, nosaltres tenim un Messi. I sembla que Luis Enrique ha après a usar-lo, i que està acabat d'actualitzar.