Un amic barcelonista va ser convidat per uns seus amics periquitos (perdonin, a mi no em surt dir pericos, als d'aquesta “meravellosa minoria”) a veure a l'estadi de Cornellà-el Prat el partit de copa en què l'Espanyol va guanyar el Sevilla per 3 a 1, un resultat excel·lent. El cas és que aquest meu amic comentava que només hi havia unes 10.000 persones en un estadi on n'hi caben unes 40.000. Però tots dos vam coincidir que no pot estranyar si es té present que el partit va començar a les 10 de la nit en un dia feiner de gener i que, a més, s'emetia en un canal que no és de pagament. Un altre barcelonista present hi va afegir que, el dia abans, l'Atlético de Madrid (un dels millors equips europeus actuals i amb el qual el Barça ha renovat una rivalitat amb diversos episodis èpics) havia jugat en un Camp Nou que, amb l'assistència d'uns 60.000 espectadors, només van ser ocupades unes dues terceres parts de l'aforament. L'entrada no va ser pèssima, però un enfrontament entre el Barça i l'Atlético hauria pogut aplegar més gent. Què va passar? Que, per conveniència televisiva, aquests partits de copa es van disputar, ho repeteixo, a les 10 de la nit en un dia feiner del mes de gener en què, a més, feia prou fred.

És una obvietat que la televisió (o aquell que té els drets d'emissió) decideix els horaris dels partits de futbol. Tothom ho sap, perquè, insisteixo, és una obvietat; però, per molt que ho sigui, aquest fet em sembla que planteja alguns interrogants. No sóc sòcia del Barça (ni abonada en el supòsit que fos de la majoria d'altres equips) i tampoc acostumo a veure els partits al camp: ni tinc amics amb carnets de sobres ni em convenç destinar una part dels diners a comprar entrades caríssimes. Però em puc posar fàcilment en el lloc del soci que, imagino, es pot queixar pel fet que, posem per cas, no el tenen en compte quan s'acorda que els partits comencin a disputar-se a les 10 de la nit. Potser, de fet, aquest és un detall mínim. Abans, soci era una paraula que semblava sagrada a la boca del president d'un club, fins i tot en la d'alguns coneguts estafadors. És clar que només ho semblava, però ara ni tan sols es dissimula que el soci (ja no diguem l'abonat de tants de clubs en mans d'especuladors) importa menys que els compradors dels drets televisius, les marques comercials i altres agents del negoci futbolístic. Abans (i permeti'm que no concreti aquest abans, com si remetés a un temps falsament mític) es feia veure que qui pagava (el soci) manava, però ara es diu al soci que paguen les televisions (i aquells que, arreu del món, paguen per veure els partits que, per això mateix, es disputen en horaris impertinents que són hores punta en altres llocs del planeta), les marques comercials i els patrocinadors, que fan que es venguin ànimes (si en queden) al diable. Tanmateix, que jo sàpiga, el soci (i l'abonat) continua pagant. Suposo que ho continua essent perquè, entre altres coses que segurament no sé, consideren que l'experiència de veure un partit al camp aporta una emoció insubstituïble. Tot i així, i més encara quan el joc tampoc fascina, els horaris televisius contribueixen a una certa deserció dels camps de futbol. Encara poc. El soci podria sentir que només interessa per formar part d'un decorat per al món audiovisual. Amb aquesta consciència es podria plantar i reivindicar-se: l'espectacle futbolístic necessita espectadors per crear ambient, de manera que, si no hi van els socis (o els abonats), farà una pena que, tot i el muntatge directe, les imatges televisives difícilment podrien dissimular. Si els socis (o els abonats) fessin vaga d'assistència, potser se'ls tindria més en compte. Però els tenen agafats perquè, com que paguen, encara van al camp. O potser és que passen i cobren el seu carnet a uns altres. Però, en fi, i sincerament, no entenc com, estant tan maltractats, no es donen de baixa.