Juan Román Riquelme no jugarà més a futbol. Com a mínim això assegura, però no passarà ni un dia fins que torni a fer-ho. Serà segur a Don Torcuato, al nord del Gran Buenos Aires, el seu lloc en el món. I serà amb aquells per a qui Riquelme és Román a seques. Ha estat així tota la vida. Fins i tot en la plenitud del Boca Juniors de Carlos Bianchi era així. Jugava un partit de la lliga del seu barri i tres dies després un de la copa Libertadores. Un dia hi havia en joc l'orgull del barri i l'endemà 65.000 persones abarrotaven la Bombonera per veure'l jugar. Per a Riquelme, allò era la felicitat: una pilota. En més d'una ocasió havia arribat amb un esquinç a la concentració. Bianchi sabia que no podia lluitar contra aquells hàbits de vida d'un futbolista especial. Mirava cap a l'altra banda, Román jugava amb dolor i complia amb una passada inversemblant per a Martín Palermo, per a Guillermo Barros Schelotto, o penjava un lliure directe de l'escaire.

Sigui com sigui, Riquelme diu que ho deixa i amb ell mor un futbol d'autor. I com a tal, no ha acceptat mai indiferències. O inspira o desespera. D'ell s'ha dit que era un futbolista massa lent. Però també que pensava més ràpid que cap altre. Que no tenia sang, però era capaç de posar-se un equip sencer sobre les espatlles. Riquelme penja les botes després de 19 anys de carrera. En el camí no han sobrat elogis, però tampoc han faltat retrets. Marxa un jugador difícil de desxifrar, esquerp fora del camp, geni a dins. D'un talent innegable, amb un caràcter molt seu, però amb un motor de vida inqüestionable: la passió per jugar. “Mentre en el futbol tothom pensa en la meta, Riquelme disfruta del camí”, va dir un dia Jorge Valdano, com sempre clínic en l'anàlisi. Riquelme plega amb 169 gols a primera divisió i amb un milió d'instants per a la posteritat, atacs de pura creativitat que l'emmarquen com el 10 més gran de la història del Boca Juniors.