Ara que ja han pas­sat un dies des que va mar­xar sense fer soroll i que ja es parla de subs­ti­tuts en plu­ral per fer la seva feina, es pot recor­dar que Zubi no ho ha tin­gut gens fàcil al Barça. No va tenir una bona rebuda. De juga­dor li va cos­tar dei­xar l'Ath­le­tic per fit­xar pel Barça. El carisma d'Urruti no li va posar gens fàcil l'arri­bada al club. El van tras­pas­sar a con­tra­cor, però va exi­gir que el club basc arre­plegués qua­tre duros de la seva marxa. Va pagar els plats tren­cats de la der­rota de la final euro­pea d'Ate­nes i Cruyff el va fer fora sense con­tem­pla­ci­ons. Tenia ascendència al ves­ti­dor. Era dels juga­dors que es fa escol­tar de por­tes endins. Sabia exer­cir de capità. De por­tes en fora, mai no ha bus­cat els focus. Tam­poc no ha estat mai com­pla­ent amb els mit­jans de comu­ni­cació. Tot al con­trari. No ha donat grans titu­lars. Va tor­nar al Barça gràcies a Pep Guar­di­ola, com a secre­tari tècnic d'un equip gua­nya­dor i per estar al cos­tat d'algú amb qui s'ente­nia al ves­ti­dor i podia par­lar de fut­bol i fer de pan­ta­lla amb la direc­tiva que es movia per incor­po­rar al cos­tat del tècnic un per­fil ben dife­rent de secre­tari tècnic. Guar­di­ola no va enten­dre la rapi­desa a anun­ciar que Tito Vila­nova el subs­tituïa a la ban­queta blau­grana. Van par­tir peres. Zubi ha actuat sem­pre com un home de club. Guar­di­ola, també. La imatge tele­vi­siva que s'ha estès set­ma­nal­ment de Zubi no s'ajusta gens a la seva manera de fer i de ser. Segu­ra­ment li ha fet mal la per­cepció pública que s'ha difós d'un mandrós con­sa­grat. D'un gan­dul a qui fa nosa la feina. Segur que l'ha per­ju­di­cat. També s'ha vol­gut fer valer mali­ci­o­sa­ment que com que pro­fes­si­o­nal­ment ha jugat de por­ter no en sap, de fut­bol. Una gran bes­ti­esa. No hi ha pit­jor argu­ment ridícul per voler desa­cre­di­tar algú sense acon­se­guir-ho, mal­grat que la seva gestió ha estat cri­ti­cada sense mira­ments. Ha estat l'ase dels cops d'una gestió espor­tiva de la qual tot­hom opina i de la qual tot­hom ha dit la seva des de dins. No hi ha ningú que no hi enten­gui.

El pre­si­dent blau­grana va apro­fi­tar unes decla­ra­ci­ons que no deien cap men­tida i que l'asse­nya­la­ven com a conei­xe­dor de pri­mera mà de la crisi amb la FIFA i les incor­po­ra­ci­ons de joves fut­bo­lis­tes per enviar-lo cap a casa. Segur que Zubi va par­lar sense cap intenció de bus­car el comiat del club. No era un atac al pre­si­dent del Barça. No era un des­a­fi­a­ment. Era la cons­ta­tació d'una evidència. Bar­to­meu n'estava al cas des del pri­mer moment. El fut­bol for­ma­tiu no era un aspecte de la seva feina diària. Andoni Zubi­zar­reta sem­pre ha fugit de les polèmiques i per una pre­tesa polèmica ho ha pagat per­so­nal­ment com a pri­mera acció d'una cam­pa­nya elec­to­ral que no volia con­vo­car el pre­si­dent blau­grana fins d'aquí a un temps. Bar­to­meu explica que pren aquesta decisió per fer bo que li ha per­dut la con­fiança de cop. Amb aquesta acció el pre­si­dent blau­grana va que­dar al des­co­bert en l'enre­nou que hi havia al ves­ti­dor en aquell moment. Si el pre­si­dent havia de man­te­nir direc­ta­ment el con­tacte amb el ves­ti­dor, alguna cosa fallava. Uti­lit­zar Zubi­zar­reta per fer aquesta feina i apa­gar incen­dis, tam­poc no era el millor plan­te­ja­ment. Bar­to­meu ja no el tenia quan el neces­si­tava. El pre­si­dent no pot fer o no hau­ria de fer la feina de l'entre­na­dor. Ni la del secre­tari tècnic. Al ves­ti­dor mana l'entre­na­dor. Sem­pre ha de manar l'entre­na­dor. Els incen­dis del ves­ti­dor no tenen ara cap bom­ber extern que els apa­gui, però se'n bus­quen uns quants de pro­vi­si­o­nals fins que arri­bin les elec­ci­ons a la pre­sidència.